AVANT #8
Vagina Dentata Organ. Part II

A càrrec de Roc Jiménez de Cisneros

AVANT #8 repassa la trajectòria artística de Vagina Dentata Organ a través d’aquest monogràfic.

Jordi Valls va ser al lloc idoni (Londres) i en el moment adequat (les acaballes dels anys setanta) per a presenciar una d’aquelles transicions gairebé imperceptibles que només resulten discernibles per a un observador amb certa perspectiva històrica. El punk havia aparegut sense previ avís, gestat a les catacumbes de l’underground i a una distància més que prudencial de les convencions de la indústria discogràfica, però en molt poc temps va mutar, també de manera espontània i sense cap estratègia, per esdevenir una altra cosa completament diferent.

Aquell moviment, que encara avui continua encarnant l’estendard de l’autogestió i la independència, esclatava en mil bocins deixant darrere seu un estereotip perfectament delimitat –gairebé de manual– del que havia de ser el punk a partir de llavors, al mateix temps que donava lloc a diverses sub-escenes que duien el seu germen contestatari, fosc i destructiu un pas més enllà. Una d’aquestes metamorfosis va desencadenar en allò que alguns dels seus protagonistes van anomenar “música industrial”, un desenvolupament que la història ha retratat sovint de manera maniquea però que, especialment als seus inicis, va demostrar ser un brou de cultiu d’enorme importància per a la subcultura occidental contemporània.

Sent un privilegiat espectador de primera fila d’aquest nou anti-gènere que partia de la repetició mecànica, el soroll i l’ús de l’electrònica, a l’empara de l’eslògan “Industrial Music for Industrial People”, el jove Jordi Valls (exiliat durant dècades a la capital britànica abans de tornar a Barcelona el 2008), hauria pogut afegir-se a la creixent llista de noms que emulaven el treball de formacions com Throbbing Gristle, NON o Cabaret Voltaire. Lluny d’això, Valls va preferir distanciar-se de la majoria amb una proposta que, encara a dia d’avui, resulta difícil d’encasellar per la seva forta personalitat.

Vagina Dentata Organ neixia paral·lelament a molts dels grups de la primera fornada industrial anglesa, però ni la forma ni el concepte dels seus treballs sonors i visuals permeten restringir el seu llegat a una simple etiqueta cultural i temporal. Vagina Dentata Organ és el surrealisme de Breton, Dalí o Éluard, la tenebra malsana de Bacon o els grotescos tríptics de Bosch, passats pel sedàs post-punk. Una col·lecció de retrats mòrbids d’emocions humanes, instints primordials i violència cultural construïts amb objets trouvés audibles – enregistraments de camp en els quals l’única intervenció evident de l’artista és la mateixa elecció del material.

Els temes són d’allò més variat: tambors de la Setmana Santa, udols de llops, enregistraments de les últimes hores de la secta de Jim Jones a Guyana l’any 78, el so d’una moto Harley Davidson per les carreteres de l’Empordà. Però tots ells comparteixen una atracció per la cara obscura de la naturalesa humana, per la brutalitat subjacent de les relacions socials o les convencions religioses, pel component fosc i sanguinolent que s’amaga en totes elles, unides per les petites obsessions de Valls, el silenciós denominador comú.

Malgrat la postura radicalment asèptica de l’autor (que per a aquesta entrevista va preferir que parlessin d’ell amics i coneguts), Vagina Dentata Organ ha estat durant anys objecte de culte i col·leccionisme arreu del món. Els seus particulars ready-mades editats en format picture disc són ja icones de la història recent de l’art sonor i la música experimental; un nom i una trajectòria que són sinònim de simbolisme provocatiu, de la destrucció de tabús per mitjà d’una narrativa impenetrable, i de la fascinació antropològica que sobtadament esdevé perversió, tot esborrant la línia que separa el document del retrat visceral.