AVANT #10
Pelayo Fernández Arrizabalaga. Part II

A càrrec de Roc Jiménez de Cisneros

AVANT #10 repassa la trajectòria artística de Pelayo Fernández Arrizabalaga a través d’aquest monogràfic.

Pelayo Fernández Arrizabalaga (Laredo, 1949) va créixer estimant i aprenent dels jazz standards popularitzats per Louis Armstrong, George Gershwin o Duke Ellington. I fins a cert punt, es podria afirmar que la seva carrera musical està inqüestionablement lligada al jazz; però no precisament a l’estandarditzat.

Dins i fora d’aquest gènere, el càntabre establert a Suïssa s’ha esforçat per capgirar mil i una convencions (estructurals, harmòniques, compositives, metodològiques) tant en solitari com en nombrosos projectes col·lectius des de començaments de la dècada dels vuitanta. Freqüentment, aquesta transgressió ha anat de la mà de l’altre gran vector que recorre transversalment la seva producció sonora: la idea del collage.

Clónicos, el grup de formació mutant fundat a Madrid el 1984 al costat de Markus Breuss, encarna a la perfecció aquest ideal de retalla-i-enganxa, de barreja extrema d’idees i de sons que encara avui segueix associada a la figura de Pelayo.

El grup, que prenia com possibles punts de partida Frank Zappa, John Zorn i altres il·lustres dissidents, va deixar la seva petjada a l’underground europeu de l’època no només per la seva curiosa superposició de sons, que saltava del free jazz, al pop, la música electrònica o la improvisació lliure en el transcurs d’un mateix tema, sinó també gràcies a una actitud que va trencar amb la serietat que es pressuposava a tot l’experimental.

Va ser precisament en aquest inusual taller d’avantguarda subterrània on la combinació dels instruments de vent (saxofon i clarinet), l’electrònica i l’ús del tocadiscos com a instrument va cobrar sentit per Arrizabalaga, fins a esdevenir el seu peculiar triple modus operandi.

Ja a principis dels noranta, el seu pas per l’estudi de música electrònica del Conservatori de Basilea sota la tutela de Thomas Kessler, va contribuir a asseure definitivament la base d’un treball compositiu en el qual el sentit de l’humor segueix sent una constant, no de manera gratuïta sinó per una inèrcia gairebé innata i, molt sovint, com un sa antídot a la rigidesa del seu propi entorn: el mateix humor que trobem a les cançons de Clónicos (vegeu “Kakabulistán”, amb l’aportació vocal involuntària de Don Juan Carlos i de Borbó) es manté en el treball electroacústic d’Arrizabalaga immediatament abans i per descomptat després de la seva formació a Suïssa, plantant cara a les convencions de l’acadèmia, tal com demostren peces com “Adaggio con Pollo” per a violinista, violoncel·lista, sampler i fregidora (amb pollastre).

Aquest tarannà irònic per naturalesa conviu al mateix temps amb un cert grau de sinestèsia més buscada que natural, però malgrat tot present a diversos nivells en la seva obra. Aquesta integració crossmodal és possiblement fruit del seu bagatge en el terreny de les arts plàstiques i no d’un funcionament anòmal del gir fusiforme: “ja m’agradaria…”, assegura ell amb un somriure a la boca.

Les seves coloristes partitures gràfiques, les més que teatrals performances de Clónicos o la ja esmentada ubiqüitat del collage com a tècnica creativa, responen per tant a una forma de veure el món basat en la intuïció més que en les fórmules, un mètode creatiu que substitueix l’anàlisi clínica pel (pres)sentiment o, com diu Cristina Casanova, col·laboradora habitual des de l’experiència FMOL Trio, “la il·lusió d’un nen petit”.