Son[i]a #385 Gabriel Chaile

Des de la seva infància a la Tucumán dels anys 90, Gabriel Chaile va alimentar una curiositat i una mirada vinculades al creatiu que el portaven a diseccionar gallines i explorar les carreteres de terra a la riba del riu. Anys més tard, mentre es dedicava a copiar i dibuixar cases i escultures dels barris empobrits de Tucumán com a pràctica d'estudi i exercici de memòria, Chaile es va adonar que la seva mirada s'ancorava al peu de carrer, en conversa amb aquells que vivien i es reunien al voltant d'aquells monuments oblidats. Aquesta consciència de classe, així com la consciència de si mateix i de les dificultats de trobar la seva pròpia genealogia, coexisteix amb la insistència en l'autoretrat i es nodreix de les vivències familiars, però també de les cultures indígenes de l'Argentina, així com de costums i economies populars que es donen i es repliquen en les perifèries dels llocs que visita o en els quals acaba vivint.

És en aquest brou de cultiu que sorgeix la pràctica de Gabriel Chaile, una sèrie de metàfores simples, materialitats bàsiques i un fer amb altres que en realitat li serveixen per a convocar: olles de menjadors populars que fan de retrat col·lectiu; ous com els dels berenars del seu pare; forns funcionals convertits en escultures candelàries a les quals cala foc per a cuinar i perquè tot prengui sentit. Gestos sovint mínims i sempre parsimoniosos, que generen espais per a la trobada i debats articulats des del comunitari i la perifèria.   

En aquest podcast, parlem amb Gabriel Chaile sobre la lentitud com a espai de resistència, sobre els cossos nus i en transformació de les seves escultures funcionals, i sobre pobresa, memòria i oblit. Refem, dictats pel seu propi ritme vital, un recorregut des de la riba de Tucumán al centre de l'art contemporani i l’arena internacional. I pel camí, posem cara i les primeres pedres al seu projecte de Centro Cultural Ambulante, que més que un espai és una crida a una actitud vital i a un posar-se en relació amb altres.