Son[i]a #306 Isaac Julien
- 00:53 Introducció
- 04:25 Anàlisi de la mirada. Qui mira? De qui és el plaer? De qui és la bellesa?
- 15:56 Pintures i Super 8. Galeries, museus, pel·lícules i televisió.
- 21:09 La càmera com a arma. Una reflexió crítica sobre la revolució digital.
- 26:46 Versionar i compartir cultura pública negra. Cinema expandit.
- 36:23 L'espai liminal entre la imatge fixa i la imatge en moviment.
- 43:02 Un enfocament laissez-faire a l'obra.
L'obra d'Isaac Julien transita per espais liminals. Zones de confluència entre la fotografia, el cinema i la instal·lació; la coreografia i la dansa; la poesia i la música... i la infinitat de possibles iteracions, revisions i versions possibles que pot obrir un treball sistemàtic amb l'arxiu. Punts de trobada en els quals ficció, documental, narrativa i radicalitat convergeixen per a produir imaginaris i relats de factura estètica curosa i profunda acció política, que desafien, amb les seves temporalitats, construccions narratives i formes estètiques, les convencions del cinema blanc heterosexual.
Fill d'immigrants del Carib, Julien va néixer a Londres el 1960. Va ser una figura clau de la nova ona del cinema independent negre que va emergir al Regne Unit a la dècada dels vuitanta, sota el govern de Margaret Thatcher, i membre fundador del col·lectiu Sankofa Film and Video Collective, fortament influenciat pels debats sobre poscolonialisme promoguts per teòrics com Homi Bhabha o Stuart Hall.
Amb els seus films i instal·lacions, Isaac Julien s'ocupa de la construcció d'un imaginari propi de la història i la cultura negra, així com de la negritud queer. A través de peces com “Looking for Langston“ (1989), “Young Soul Rebels” (1991), “Frantz Fanon: White Skin Black Mask” (1996) o “Lesson of the Hour" (2019), entre d’altres, ha traçat allò que ell mateix defineix com una “estètica reparacional”. La seva obra també projecta una mirada crítica cap a l'impacte de la globalització, el capital, les migracions i les noves formes de treball en el món actual.
En aquest podcast Isaac Julien ens parla sobre la necessitat de donar veu i cos a la identitat i el desig dissident negre en l'imaginari audiovisual col·lectiu com una estratègia de desmuntatge del projecte hegemonizant blanc. També reflexiona sobre els seus continus transvasaments entre el món de l'art, el videoart i el cinema, plasmats en recursos com el cinema expandit, el muntatge coreogràfic, la crisi de la narrativitat i la temporalitat, el moviment de l'espectador i les multi-pantalles, així com el treball de revisió constant amb i gràcies a l'arxiu. També confessa la seva desconfiança davant la promesa de radicalitat de les noves tecnologies al mateix temps que proposa altres maneres de mirar, amb el plaer i la bellesa sempre al punt de mira.