17/09/2010 72' 17''

A càrrec de Frédéric Acquaviva

El 1950 Gil J Wolman crea la meganèumia ("mégapneumie"), poesia de l'alè i el so pur, després de la trobada amb Isidore Isou i la seva adhesió al lletrisme. La seva obra sonora, sovint ignorada, anticipa la poesia sonora i constitueix una de les forces vives de la poesia lletrista. Aquest programa de ràdio reconstrueix el vincle entre el lletrisme, la poesia sonora i l'obra d'algunes figures aïllades però essencials en aquest camp, a fi de recuperar una part de la història de l'art sonor.

El lletrisme llança el seu primer manifest a París el 1946, a través de la veu del seu creador i teòric principal, Isidore Isou. Aquest proposa i sistematitza la fusió de la poesia i la música i introdueix sons corporals escrits amb l'ajut d'un nou alfabet, alhora que innova en l'àmbit plàstic amb la hipergrafia. A Isou (1925-2007) i el seu primer company de creació, Gabriel Pomerand (1926-1972), s'hi afegeixen François Dufrêne (1930-1982), Jean-Louis Brau (1930-1985), Gil J Wolman (1929-1995) i Maurice Lemaître (1926), i posteriorment, Jacques Spacagna (1936-1990), Roberto Altmann (1942), Roland Sabatier (1942) i Gérard-Philippe Broutin (1948), entre d'altres. Ja el 1950 Gil J Wolman inventa la meganèumia, poesia de l'alè, i només dos anys més tard, el 1953, François Dufrêne compra un magnetòfon per compondre els seus crirythmes, que es podran sentir per primer cop en públic l'octubre de 1955. S'enceta així el camí per a un ús més ampli d'aquesta eina expressiva, i el 1959 neix la poesia sonora amb les veus divergents d'Henri Chopin (1922-2008) i Bernard Heidsieck (1928), i fins i tot de Brion Gysin (1916-1986).

Aquest programa inclou, a més, les veus d'algunes figures aïllades, com Ghérasim Luca (1913-1994), que marca la fi del surrealisme i propicia l’aparició d'una poesia repetitiva-interpretativa; Altagor (1915-1982) i la seva metapoesia; Otto Muehl (1925), que podria ser un dels fills naturals de la meganèumia (si més no en el seu treball sonor de 1968), així com la veu i la paraula de Pierre Guyotat (1940), que es pot sentir en una de les composicions musicals de Frédéric Acquaviva.

Compartir
EspecialsGil J Wolmanlletrismepoesia sonoraFrédéric Acquaviva