23/04/2010 25' 32''

A càrrec de Roc Jiménez de Cisneros

"El llenguatge és el vostre instrument científic més versàtil. Apreneu a usar-lo amb precisió". Aquesta màxima, que segons George L. Trigg, presidia l'aula principal d'una facultat de química nord-americana durant la dècada dels 40, es podria entendre igualment com un dels principis que sustenten l'obra de John Baldessari (EEUU, 1931). Fins i tot en les peces que no utilitzen de manera explícita i directa la paraula com a vehicle, la immensa majoria dels treballs de Baldessari parteixen d'un minuciós tractament del llenguatge que dilueix la separació entre el camp semàntic i l'aparença. Al llarg de la seva dilatada carrera, Baldessari ha incidit repetides vegades en el seu tracte equànime de la paraula i la imatge, fins al punt d'ofuscar les dues categories: "la meva obra es pot interpretar com un escrit, analitzant les imatges pel seu valor sintàctic igual que ho faríem amb una frase". Així, el seu ús de l'ambigüitat, al cap i a la fi un aspecte essencial i ineludible de l'acte comunicatiu, resulta natural en una aproximació a l'art que suggereix tota classe de jocs lingüístics i meta-referencials.

L'acte d'ocultar informació de l'espectador i posar constantment a prova la seva percepció de la narrativa mitjançant pistes o reptes és la força motriu darrere del corpus artístic de Baldessari. Ho trobem en les superfícies de color que amaguen amb perspicàcia fragments de fotografies, o en els jocs d'associació/dissociació en les seves juxtaposicions de fotogrames de pel·lícules. En aquest sentit, el llenguatge cinematogràfic és un element crucial en la dialèctica que proposa Baldessari. No només en l'adopció de tècniques inherents al cinema com els trucs de discontinuïtat del jump cut (après de mestres com Méliès i Godard), o la pròpia noció de seqüència, materialitzada en desenes de muntatges fotogràfics que s'allunyen de la composició unitària preponderant. L'ús i la perversió del poder comunicatiu de la imatge és també conseqüència de diverses dècades d'imaginari cinematogràfic col·lectiu: Baldessari aprofita així el bagatge inconscient de l'espectador per a posar paranys, relacionar signes, qüestionar escenes familiars o assenyalar parts clau d'una imatge –mental o visual– amb l'objectiu de generar nous estímuls en un continu i elaborat double entendre.

La generació de Baldessari, aquella que desenvolupa la seva obra en ple fervor conceptual a partir de la dècada dels 60, està exposada a innovacions radicals en àrees tan diverses com la filosofia del llenguatge, la física, la lingüística cognitiva, la lògica o l'estudi de les xarxes neuronals. Aquest cúmul d'idees es filtra inequívocament en el treball de Baldessari i d'altres artistes coetanis, que aborden des de diferents mitjans molts d'aquests nous arguments suscitats per l'acadèmia. Sense anar més lluny, "Pure Beauty" (1966-68), l'obra que dóna títol a la retrospectiva al MACBA, gira amb elegància entorn al concepte de qualia exposat per Clarence Irving Lewis unes dècades abans. Els qualia s'entenen com les qualitats subjectives de les experiències mentals. Dos exemples clàssics solen ser la "vermellor" de les coses vermelles, o el "dolorós" del dolor. En la simplísima "Pure Beauty", un llenç amb aquestes mateixes paraules pintades en negre sobre fons blanc, Baldessari mira d'evocar (conscient de la impossibilitat de la tasca) una qualitat subjectiva com la bellesa pura a partir de la seva corresponent codificació sintàctica. Una declaració directa i aparentment no ambígua, transformada en una imatge mental del tot inassolible. Tornant a la paràbola inicial, el detallat anàlisi del fet artístic que s'infereix del treball de Baldessari com a creador, però també com a teòric i educador, encaixa a la perfecció amb l'analogia del premi Nobel de física Niels Bohr, que va dir que "quan parlem d'àtoms, només podem fer servir el llenguatge tal com s'utilitza en la poesia. El poeta no es preocupa tant de descriure fets com de crear imatges i establir connexions mentals". I és precisament aquest mantell d'incertesa que recobreix les composicions de Baldessari el que converteix el quotidià en singular, en una experiència cognitiva emergent que fuig de les visions úniques.

Compartir
ESPECIALSJohn BaldessariDesitjos i necessitats. Col·lecció MACBA