Treball sexual

Judy Dunaway parla sobre globus tenors, improvisació, autobusos Greyhound, música occidental, la crisi de la SIDA, la seva experiència estudiant amb Alvin Lucier, les seves feines de subsistència i de com aprendre a tocar un piano ben afinat.

Recuperem aquí fragments inèdits de l'entrevista amb Judy Dunaway que no vam poder utilitzar en el seu moment.

Purita Pelayo (Esmeraldas,1957) és escriptora, fotògrafa i activista pels drets humans, una de les veus imprescindibles en la lluita de les dissidències sexuals a la República de l'Equador El 1997 va fundar, juntament amb Estrella Estévez i Gonzalo Abarca, l’Asociación Coccinelle, la primera organització legalment reconeguda de Gays, Travestis i Transgènere a l'Equador. Des d'aquí, van impulsar la primera marxa de l'orgull al país, van denunciar els abusos policials i van dur a terme un procés judicial que va culminar amb la despenalització de l'homosexualitat aquell mateix any: una victòria històrica que va implicar la declaració d'inconstitucionalitat de l'article 516 del Codi Penal. En aquest podcast, ens endinsem amb Purita Pelayo a la seva pulsió de vida, una vida que no ha buscat permís per existir. Dona sensible, que ha fet de l'activisme una de les múltiples maneres d'habitar el món, actualment enfoca la seva tasca des de la trinxera cultural, buscant la manera de mantenir i fer sostenible la conservació de la memòria trans de l'Equador, a partir d'un enorme arxiu de fotografies que va ser capturant i conservant durant dècades.

En aquest pòdcast, ens endinsem en la història encarnada de l’Archivo Honduras Cuir, a través de la veu d’Abigail Reyes –fotògrafa i arxivista intuïtiva– i Dany Barrientos Ramírez –fotògraf i gestor cultural–, dos dels seus principals artífexs, per recórrer una geografia de violències, desplaçaments, resistència i festes nocturnes de l’experiència trans i cuir. Un arxiu que neix com a gest reparador i urgent davant l’esborrament i la mort: davant d’amigues assassinades sense que en quedés ni una imatge, documentar esdevé una manera de sostenir la vida davant l’oblit. Parlem sobre la fotografia íntima i domèstica com a pràctica de resistència, sobre hackejar hemeroteques per recompondre la vida i miracles de les ancestres, i sobre la potència política de reunir imatges en un país que sembla dissenyat perquè res no es conservi. Parlem també de les imatges que falten i de l’arxiu com a eina de reparació futura i espai de sanació comunitària. I pensem l’arxiu com un eixam de cuques de llum: una forma fràgil, lluminosa i col·lectiva d’insistir en la memòria.