sud global

En aquest pòdcast, ens posem en disposició d’escolta amb Rolando Vázquez Melken. Davant l’estètica moderno-colonial –aquella que organitza la representació i governa els nostres cossos i les nostres mirades– proposa alliberar les estesies: reobrir el camp del sensible. Es tracta de fer espai per a altres formes de veure, d’escoltar, de sentir i de viure. Sabers ancestrals i formes que han estat històricament esborrades, subordinades o apropiades pel règim modern. El pensament decolonial opera aquí com a pràctica. Com a camp de batalla. Com un fer que camina al costat d’altres formes de lluita i que ressona en múltiples veus: les ancestrals i les que, des del present, continuen obrint camí, com Walter Mignolo, María Lugones, Enrique Dussel, Gloria Wekker, Catherine Walsh, entre moltes altres. 

En aquest pòdcast, l'arquitecta, comissària i pensadora Mpho Matsipa parla d'urbanisme negre, mobilitats africanes, dels llegats incòmodes del modernisme, de les ecologies racialitzades i de l’extracció del temps negre a través de règims d’espera i migració. També pensem amb la lectura que fa Mpho del concepte d’“universitat distribuïda” de Sarah Nuttall i Achille Mbembe, on museus, salons de bellesa, espais d’art independents i xarxes, esdevenen infraestructures per redistribuir coneixement i recursos més enllà de les institucions d’elit. Sobretot, tornem a la perruqueria –com a espai d’intimitat, cura i bellesa— com una infraestructura per imaginar altres futurs. 

En aquest pòdcast, ens endinsem en la història encarnada de l’Archivo Honduras Cuir, a través de la veu d’Abigail Reyes –fotògrafa i arxivista intuïtiva– i Dany Barrientos Ramírez –fotògraf i gestor cultural–, dos dels seus principals artífexs, per recórrer una geografia de violències, desplaçaments, resistència i festes nocturnes de l’experiència trans i cuir. Un arxiu que neix com a gest reparador i urgent davant l’esborrament i la mort: davant d’amigues assassinades sense que en quedés ni una imatge, documentar esdevé una manera de sostenir la vida davant l’oblit. Parlem sobre la fotografia íntima i domèstica com a pràctica de resistència, sobre hackejar hemeroteques per recompondre la vida i miracles de les ancestres, i sobre la potència política de reunir imatges en un país que sembla dissenyat perquè res no es conservi. Parlem també de les imatges que falten i de l’arxiu com a eina de reparació futura i espai de sanació comunitària. I pensem l’arxiu com un eixam de cuques de llum: una forma fràgil, lluminosa i col·lectiva d’insistir en la memòria.