Ed. Caja Negra

Les amistats sostingudes al territori maputxe i una recerca del seu propi llinatge han conduït a Dani Zelko a l’escriptura-exorcisme d’"Oreja Madre: mi cuestión judía", un llibre de correspondències amb vius i morts, amb víctimes i botxins, on l’escriptura esdevé refugi i, alhora, narrativa des del seu sentir jueu, enmig del genocidi del poble palestí per part de l’Estat d’Israel, i de l’avenç del neoliberalisme i el racisme a l’Argentina. En aquest pòdcast, parlem amb el "lenguajista" Dani Zelko de passar del mandat de la veu als rituals d’escolta. També conversem sobre obrir canals cap allò que incomoda, d’abraçar moments de col·lisió i dol, de la diferència entre culpa i responsabilitat i de la necessitat social i política de trobar aglutinants que humitegin allò polític. Apuntem també a la possibilitat que les noves generacions s’obrin a l’autocrítica col·lectiva i a la seva fe en els llibres i en els llinatges múltiples i escollits. De tot això, entre el riure nerviós i la respiració.

Recuperem fragments inèdits de la conversa amb l’arquitecte, artista i comissari, Paulo Tavares. Reflexions que aborden el paper dels museus com a espais que configuren el discurs públic, la seva implicació i relació amb l'ecologia i la crisi climàtica, i com poden evitar caure en retòriques d'ecoblanqueig.

En aquest podcast, li demanem a l'arquitecte, investigador i escriptor brasiler Paulo Tavares que respongui a la qüestió proposada per Audre Lorde: “Les eines del senyor mai desmantellaran la casa del senyor.” A partir d’exemples de projectes com Trees, Vines, Palms and Other Architectural Monuments i reflexionant sobre el que ell anomena “un moment de canvi” en el clima polític actual, Paulo desenvolupa la seva noció de “proximitat crítica”, així com la idea de l’arquitectura com a camp polític. També ens interroguem sobre què hauria de ser un museu sostenible, alhora que abordem les deficiències epistemològiques sistèmiques i la política de la narrativa.

L'escriptora i investigadora independent Laura Tripaldi va començar la seva carrera al context de la ciència dels materials i la nanotecnologia. Però enlloc d'apropar-se a la química a través de la lent del microscopi, va decidir allunyar-se’n cap a un punt de vista especulatiu a la intersecció de la ciència, la tecnologia, l'art i la filosofia. En el seu treball, Tripaldi utilitza la nanoescala per a desafiar idees preconcebudes sobre la identitat, l'artificialitat, la neutralitat i la realitat mateixa, explorant com les tecnologies construeixen i transformen els nostres cossos, ments i societats. Parlem amb Laura Tripaldi de superfícies, interfícies, de la intel·ligència dels materials, seda d'aranya, suavitat, col·loides, roques i tecnologies de gènere.