Son[i]a #253 Martha Rosler
- 00:01 In the Place of the Public: Airport Series. Comunitats postmodernes. Promeses, recompenses i càstigs.
- 17:58 Introducció
- 20:50 Els artistes no fan la revolució. La gent fa la revolució
- 21:34 No em diguis que la utopia s’ha acabat. I una merda!
- 25:57 Només quan les dones ho decideixin
- 33:06 Els anys setanta: noves formes de crear, noves formes de distribució. Activisme, portapacks, U-matics i llistes de correu.
- 34:46 "Semiotics of the Kitchen" (1975). Per què no la fas tu?
- 44:16 No et refiïs de les imatges estàtiques.
El feminisme va ser la primera forma d'activisme que va aparèixer en l'obra de Martha Rosler. Els seus fotomuntatges i vídeos dels anys setanta ja denunciaven l'explotació que els mitjans de comunicació i la publicitat exercien sobre les dones en perpetuar representacions estereotipades i cosificades. Des de llavors, i sempre des d'una perspectiva feminista, Rosler ha anat expandint els camps del seu compromís artístic per tal de denunciar les diferents estratègies de domini i control que el sistema capitalista desplega sobre les persones.
A través de vídeos, fotografies, instal·lacions, performances i assajos, l'artista dissecciona fenòmens com l'explotació laboral, l'imperialisme nord-americà, la immigració, els límits entre l'esfera pública i la privada, la gentrificació urbana, l'accés a l'habitatge, la guerra, els sistemes de vigilància o la comercialització del jo en l'era de les xarxes socials. Rosler adverteix de la necessitat d'analitzar la “semiòtica de la nostra existència” i insisteix a través de la seva pràctica artística, docent i assatgística en què les imatges que ens envolten no són innocents i que només a través d'una mirada crítica podem rebel·lar-nos contra els clixés que se'ns imposen.
Martha Rosler obre aquest SON[I]A amb una lúcida reflexió entorn dels espais polítics, psicològics i relacionals que generen els aeroports, com a metàfora del moment en què vivim. Rosler analitza i problematiza també la proliferació dels sistemes de vigilància i les representacions del jo en la societat contemporània, alhora que ens parla dels circuits de l'art als anys setanta, de l'escena seminal del vídeo art i de la necessitat de seguir perseguint utopies. I pel nostre propi gaudi, recollim la invitació de Rosler de reapropiar-nos de la seva “Semiotics of the Kitchen”.