Son[i]a #265 Nicolás Paris

Als 23 anys Nicolás Paris (Bogotà, 1977) es va traslladar al municipi de la Macarena, al sud-est de Colòmbia, per exercir de mestre en una escola rural, on va desenvolupar mètodes pedagògics experimentals. Paris també va treballar un temps com a forner, atret per la tradició anarquista de recuperació d'oficis manuals. Després dels seus aprenentatges, l’any 2006 va decidir “traslladar-se” al món de l'art contemporani per seguir especulant des d'allí amb totes les experiències adquirides a les aules, però també als forns i durant els seus anys d'estudiant d'arquitectura.

Les seves instal·lacions, dibuixos, objectes, tallers, happenings, vídeos, i projectes pedagògics mai no es presenten com un producte final, sinó com a punt de partida d'exercicis de creació col·lectiva destinats a activar noves formes de coneixement i relació. Els espais expositius són per a Paris aules on l'artista, igual que el mestre, aprèn a comunicar-se i interactuar amb un públic heterogeni. Un públic que juga un rol fonamental, ja que és aquest mateix el que lliurement decideix fins a on i com vol implicar-se i aprofitar el procés creatiu.

En aquest podcast parlem amb Nicolás Paris sobre els seus anys de professor a la Macarena i el seu personal mètode d'aprenentatge basat en l'associació. Paris reflexiona també sobre el paper crucial que en la seva trajectòria juguen el dibuix com a sistema per a projectar idees, l'arquitectura com a mètode de treball, la paraula com a material plàstic i el pensament com a forma. A través del relat de la seva participació a la Biennal de l'Havana de 2015, Paris il·lustra la naturalesa erràtica, efímera, utòpica i poètica de les seves propostes.

Paleta de sons prestada del projecte de foley cec d'Anna Irina Russell, "The Coconut Effect".