MEMORABILIA. COL·LECCIONANT SONS AMB... William Bennett. Part I
Produït per Roc Jiménez de Cisneros
Des dels seus començaments, la carrera de William Bennett ha esquivat la simplicitat de la transparència en favor d'una doble o triple lectura que convida a seguir estirant el fil.
El nom de Whitehouse, el grup que va fundar l'any 1980, va sorgir com un doble tribut sarcàstic: d'una banda, en referència a l'activista ultraconservadora Mary Whitehouse, i per l'altra, a una revista pornogràfica del mateix nom publicada al Regne Unit a la dècada dels setanta. Encara que aquest és només un exemple, la presència del subtext és una constant al llarg d'una trajectòria que funciona gairebé com un test de Rorschach audible.
El corpus artístic de Bennett és un entramat de mites, tabús i bèsties negres concebut per a treure l'espectador (de vegades per la força) de la seva zona de confort natural. No només a cop de soroll, sinó de metàfores, de símbols i d'usos pervertits del so i de la paraula. I aquesta particular manera d'entendre l'acte creatiu o la catarsi col·lectiva es reflecteix, gairebé fil per randa, en les respectives obsessions de Bennett com a col·leccionista musical.
Malgrat les enormes diferències de context cultural, marc temporal i fins i tot funcional, les seves quatre principals àrees d'interès (l'avantguarda del segle XX, l'italo disco, les bandes sonores, i la música de percussió de l'oest d'Àfrica) amaguen nombroses claus que il·luminen des de diversos angles l'hermètic univers musical de Bennett, així com la seva manera de concebre el propi acte de col·leccionar.
Lluny de la mera acumulació d'objectes, el seu acostament a la col·lecció implica un meticulós procés de purga i renovació constants, a la recerca d'allò que ell mateix denomina "puresa", o el que, en una referència directa a Whitehouse, podríem anomenar "ascetisme". Perquè aquesta actitud de reduccionisme radical que sobrevola bona part de l'obra de William Bennett, presideix també una col·lecció musical increïblement variada però tremendament coherent, en la qual la nostalgia pren forma d'investigació arqueològica.
Igual que les deu làmines del test de Rorschach, la col·lecció de l'artista britànic fa aflorar inquietuds, fixacions, i tota una manera d'entendre la música com a procés cultural i humà.