26/02/2010 48' 15''

Castellà

A càrrec de Roc Jiménez de Cisneros

AVANT #11 repassa la trajectòria artística de Juan Hidalgo a través d'aquest monogràfic.

El Cambridge Dictionary of Philosophy defineix la "navalla d'Ockham" com un principi filosòfic segons el qual han de preferir-se les teories més simples abans que les més complexes. Conegut també com el principi d'economia o principi de parsimònia, aquest concepte atribuït al frare franciscà Guillem d'Ockham s'ajusta com un guant a bona part de l'obra i quefer de Juan Hidalgo (Las Palmas de Gran Canària, 1927).

Al llarg d'una carrera complexa i gens fàcil d'encasellar, aquest creador multidisciplinar ha sabut usar aquesta navalla imaginària per a refinar lentament un discurs plàstic, poètic, sonor i per damunt de tot conceptual, en el qual conflueixen el quotidià, l'aparentment superflu, la ironia, o la sexualitat, entre molts altres elements. Una exaltació permanent dels sentits que es remunta als jocs de llums, colors, sabors i olors de la seva infància, i que es pot mapejar –amb la perspectiva– a gairebé la totalitat d'una producció. L'obra d'Hidalgo aporta un gir distint i distintiu al llegat de Duchamp (a qui ell mateix es refereix com "el meu avi"), entremesclat amb l'evident influència del budisme Zen.

Zaj, el col·lectiu fundat el 1964 al costat de Walter Marchetti (i que va comptar també amb la col·laboració d'artistes com Ramón Barce, Esther Ferrer, José Luis Castillejo o Tomás Marco), segueix simbolitzant un dels punts d'inflexió més clars en el panorama artístic espanyol de la segona meitat del XX, difuminant els límits entre poesia, música, acció, teatre i art plàstic, fosos en el que Zaj denomina "etcéteras".

La influència d'Hidalgo, dins i fora de Zaj, resulta així innegable no en una sinó en diverses generacions d'artistes sonors espanyols, que més enllà del simple precedent històric (ell és el primer espanyol a presentar obres a Darmstadt, o a compondre una peça electroacústica) veuen en la seva promiscuïtat de llenguatges i la seva radical aproximació al fet artístic, un clar canvi de paradigma, sinònim de renovació absolutament necessari en els períodes d'obscurantisme cultural i polític.

Transgressor per naturalesa, provocador gairebé involuntari, Hidalgo explica sovint que els músics espanyols parlen d'ell com artista plàstic i els artistes plàstics espanyols com músic. I que només els poetes el consideren un poeta. El truc, òbviament, és percebre Juan Hidalgo com totes aquestes coses alhora. La seva obra és com un mandala, símbol que representa totalitat, integritat, i que pot entendre's com un model per a la mateixa estructura de la vida.

Compartir
RecercaAVANTEsther FerrerJuan HidalgoRoc Jiménez de CisnerosJohn CageFluxusHenar RiviéreRubén FigaredoZaj