Son[i]a #468
Silvia Zayas
![Son[i]a #468](https://img.macba.cat/wp-content/uploads/2026/08/torpedo-2-espigon-w-fotograma-video-19.09.22-copia.webp)
Silvia Zayas treballa en la intersecció entre les arts escèniques, la coreografia expandida i el vídeo. La seva pràctica explora les relacions entre cos, imatge, so i territori a través de dispositius low-tech, pràctiques somàtiques, piratejos del llenguatge, invencions casolanes i maneres de fer amb altres. Allunyada de la proficiència tècnica i de la distància objectivant, investiga els forats de sentit, els límits del llenguatge fílmic i visual, així com els llindars perceptius i la propiocepció. Ho fa des de la precarietat dels mitjans petits, proposant una poètica del que és borrós –o de la borrositat, com ella mateixa en diu– i una política de la resistència lenta. En el seu imaginari hi conviuen thrillers submarins amb sistemes inventats, pel·lícules circulars de fantasmes, relats col·lectius sense cambra, derives caminades, autories compartides i descarts.
En aquest pòdcast parlem amb Silvia Zayas sobre cinema mental, pràctiques somàtiques submarines i l’impacte del so en la matèria. Imaginem què vol dir filmar des d’una càmera-cos: quan el dispositiu s’adhereix a la pell, se submergeix i renuncia a la tècnica per abraçar la poca traça, l’error i la manca de resolució. O, en definitiva, què vol dir filmar des d’un cos que no sap on va. Reflexionem també sobre el muntatge quan allò queer deixa de ser únicament un eix temàtic per encarnar-se en les pròpies maneres de producció, i sobre una eròtica del procés artístic sostinguda en els afectes, la intimitat, la sensualitat, el misteri i la negativa a controlar-ho tot.
programes relacionats
Juan Domínguez
Figura clau de les arts en viu, Juan Domínguez es defineix a ell mateix com a “pallasso conceptual, cowboy màgic, model poeta i curador del plaer”. El seu corpus artístic se situa dins i fora de la coreografia i advoca tant per l'excés com per la justa mesura. Això sí, sense perdre mai de vista la pregunta que guia la seva pràctica: “Què farem junts en aquest temps present per a construir realitat?”. Xerrem amb Juan Domínguez sobre canviar els paràmetres de l'art en viu, posar marc a la realitat, les complexitats de la participació i la coautoria, i els seus esforços per tensionar les temporalitats i fer-se gran amb els projectes i públics. Parlem també de la gelosia (sana) que li desperten les sèries de televisió, de robatoris, del cos i el polític, i de disciplina i caos.