Son[i]a #455

Archivo Honduras Cuir és un projecte comunitari, afectiu i radicalment polític que neix a Hondures com a resposta urgent a l’esborrament sistemàtic, la violència estructural i la precarietat que travessen les vides cuir i trans en aquell país. Més que un repositori, és un teixit viu: un arxiu col·lectiu que es desplega com a plataforma crítica, pedagògica i de creació. Impulsat per Abigail Reyes, Dany Barrientos Ramírez i una constel·lació de companyis, es construeix des de l’amistat, la cura i l’acompanyament, reunint fotografies, retalls de diaris, revistes i relats històricament expulsats dels règims de la història oficial. L’arxiu salvaguarda i activa memòries de les dissidències sexuals i de gènere, no només per preservar-les, sinó per produir coneixement situat i des del Sud Global, i assajar metodologies cuir i decolonials. És també un arxiu que es desborda: des dels afectes als àlbums domèstics, amb rodets sense revelar, mares escollides, experiències encarnades i sabers transmesos de boca en boca, de generació en generació.

En aquest pòdcast, ens endinsem en la història encarnada de l’Archivo Honduras Cuir, a través de la veu d’Abigail Reyes –treballadora sexual, fotògrafa i arxivista intuïtiva– i Dany Barrientos Ramírez –fotògraf i gestor cultural–, dos dels seus principals artífexs, per recórrer una geografia de violències, desplaçaments, resistència i festes nocturnes de l’experiència trans i cuir. Un arxiu que neix com a gest reparador i urgent davant l’esborrament i la mort: davant d’amigues assassinades sense que en quedés ni una imatge, documentar esdevé una manera de sostenir la vida davant l’oblit. Parlem sobre la fotografia íntima i domèstica com a pràctica de resistència, sobre hackejar hemeroteques per recompondre la vida i miracles de les ancestres, i sobre la potència política de reunir imatges en un país que sembla dissenyat perquè res no es conservi. Parlem també de les imatges que falten i de l’arxiu com a eina de reparació futura i espai de sanació comunitària. I pensem l’arxiu com un eixam de cuques de llum: una forma fràgil, lluminosa i col·lectiva d’insistir en la memòria.