Son[i]a #452

La degradació i la gairebé destrucció dels aiguamolls de Mesopotàmia als anys noranta es narra sovint com una tragèdia ecològica o com una represàlia del règim de Saddam Hussein contra les poblacions rebels. L’artista, escriptora i arquitecta iraquiana-iraniana Ameneh Solati proposa una altra lectura. El seu treball situa el drenatge de les zones humides dins d’una història més llarga de governança ambiental que s’estén des dels esquemes d’enginyeria colonial britànica fins a la tecnopolítica baathista, on les infraestructures d’aigua (canals, preses i derivacions) es van convertir en eines per remodelar el territori i disciplinar els seus habitants. En transformar les maresmes, l’Estat va intentar fer que el paisatge fos llegible i controlable, alhora que minava l’autonomia dels Ma’dān, les formes de vida dels quals havien depès durant molt de temps de la complexitat ecològica i de la mobilitat dels aiguamolls. 

Seguint aquesta història des de la perspectiva dels mateixos aiguamolls, Ameneh Solati explora l’entrellat de la terra, l’aigua i el poder polític, i com aquestes històries de violència ecològica ressonen avui dia. Movent-se entre la recerca espacial i la pràctica artística, el seu treball es basa en arxius, testimonis orals, fragments d’història i cosmologia islàmica per construir narratives alternatives del lloc.

En aquest podcast, Ameneh Solati reflexiona sobre els aiguamolls com a paisatges revolucionaris del sud de l’Iraq, la relació entre medi ambient i resistència i els reptes d’investigar un territori que segueix sent parcialment inaccessible i històricament poc documentat. La conversa també aborda la investigació espacial col·lectiva, les col·laboracions amb activistes i comunitats i les formes experimentals de cartografia que repensen la relació entre els humans, l’aigua i la terra.

Amb el suport de:

Coproduït per: