Son[i]a #437
Purita Pelayo
Purita Pelayo (Esmeraldas,1957) és escriptora, fotògrafa i activista pels drets humans, una de les veus imprescindibles en la lluita de les dissidències sexuals a la República de l’Equador. Des de molt jove va mostrar una sensibilitat particular que aviat es va transformar en la necessitat imperiosa de millorar les condicions de vida per a la comunitat trans al seu país.
Als anys 80, en arribar a Quito, va trobar una comunitat sacsejada per la violència institucional, els estigmes i la persecució, que la va motivar a organitzar-se amb altres companyes travestis i treballadores sexuals, traçant la importància d’una lluita col·lectiva, que va ser des dels carrers fins als tribunals. Mitjançant els codis legals, va aprendre a tramitar via recursos Habeas Corpus per alliberar dels jutjats les seves companyes.
El 1997 va fundar, juntament amb Estrella Estévez i Gonzalo Abarca, l’Asociación Coccinelle, la primera organització legalment reconeguda de Gays, Travestis i Transgènere a l’Equador. Des d’aquí, van impulsar la primera marxa de l’orgull al país, van denunciar els abusos policials i van dur a terme un procés judicial que va culminar amb la despenalització de l’homosexualitat aquell mateix any: una victòria històrica que va implicar la declaració d’inconstitucionalitat de l’article 516 del Codi Penal.
En aquest podcast ens endinsem amb Purita Pelayo a la seva pulsió de vida, una vida que no ha buscat permís per existir. Dona sensible, que ha fet de l’activisme una de les múltiples maneres d’habitar el món, actualment enfoca la seva tasca des de la trinxera cultural, buscant la manera de mantenir i fer sostenible la conservació de la memòria trans de l’Equador, a partir d’un enorme arxiu de fotografies que va ser capturant i conservant durant dècades. Ara dedica principalment la seva energia a buscar institucions disposades a acollir el seu arxiu i difondre la seva història mitjançant l’escriptura i la divulgació.
programes relacionats
Mikaelah Drullard
En aquest podcast, Mikaelah Drullard desmunta els llocs comuns del discurs progressista occidental per recordar-nos que la plantació encara segueix aquí. Amb paraules que tallen com matxets, revela com els drets humans continuen sent la clau d’una casa on només hi entren els cossos blancs. Davant la impunitat d'un genocidi transmès en directe, Mikaelah proposa un gest radical de descolonització: rebutjar la pròpia humanitat. Critica també el feminisme blanc, la fallida de la seva promesa d'igualtat a la frontera de la pell, i convoca genealogies insurrectes que inventen altres maneres de viure.
El Palomar
A FONS ÀUDIO #53 El Palomar ens parlen sobre la seva obra a la col·lecció MACBA “No es homosexual simplemente el homófilo sino el cegado por el falo perdido”, projecte amb el qual rescaten un guió inèdit i inacabat de l'assagista i antropòleg Alberto Cardín i es proposen realitzar la pel·lícula amb els seus propis mitjans. A través de la seva relectura –i reescriptura– de la visió cinematogràfica de Cardín i un procés d'immersió i recerca minuciós sobre el seu entorn i context més immediat, El Palomar reconstrueixen una part de la història de les dissidències sexuals, encara avui dia plena de buits i absències. I la primera d'elles, la d'Alberto Cardín.
Carlos Motta
Carlos Motta entén les seves recerques com un espai potencial d'enunciació des del qual actuar com a contrapès a les narratives dominants en un gest afirmatiu per a reconèixer grups socials, identitats i comunitats, la veu de les quals ha estat suprimida pel poder colonial dominant. A través d'una pràctica multidisciplinària radical, la seva rúbrica es desdibuixa en l'ús de múltiples mitjans, des del vídeo, la instal·lació, l'escultura, la performance o el dibuix sobre paper. I al mateix temps, posa el focus en la trobada amb altres, amb treballs que aborden el coral, des de l'oralitat, el documental, el comissariat i l'organització de programes públics i simposis. En aquest podcast, parlem amb Carlos Motta sobre art, política, mercat i condicions de treball.