Son[i]a #410
Wu Tsang
La imatge impossible
El que m'importa és el procés
Eines per alterar la realitat
Extreure de la realitat i la ficció
Pensant en una òpera taquillera
Clixé
Jugant amb el mite
Qui són "ells" i aquest món?
Fent ver que la creació artística és una tasca individual
El model col·laboratiu de producció cinematogràfica
Llenguatge sense llenguatge
Traducció
La improvisació com a escenari de somni en un plató de filmació
És tan important desubicar-se com ubicar-se
La cineasta i artista visual Wu Tsang explora les complexitats d’allò que ella anomena la imatge “impossible”: entre l’experiència viscuda i allò que la càmera aconsegueix capturar. Tsang accepta aquesta dificultat com un espai generador de possibilitats i una oportunitat per a la transformació. Tsang es mou entre la instal·lació de vídeo, la performance, la pràctica documental i la ficció, centrant-se en identitats que no encaixen en les narratives dominants, tant a través de l’experiència quotidiana com de reelaboracions contracanòniques de mites i històries clàssiques.
Les seves obres tracten sobre comunitats, alteritats i experiències viscudes, en diàleg amb altres. El seu enfocament de la pràctica cinematogràfica i la performance és compartit pel grup interdisciplinari Moved by the Motion, que va cofundar amb l’artista i amiga Tosh Basco, i que inclou col·laboradors habituals com Josh Johnson, Asma Maroof i Fred Moten. Els processos de creació col·lectiva recorren tots els seus projectes, inclosa la seva col·laboració recent amb la Plataforma Independent d’Estudis Flamencs Moderns i Contemporanis (Pedro G. Romero, Joaquín Vázquez i Enrique Fuenteblanca), i amb el seu editor favorit, Jérôme Pesnel.
En aquest podcast, parlem amb Wu Tsang sobre la seva manera d’entendre (i practicar) l’esmunyedissa naturalesa de la imatge en moviment a través del seu concepte de realisme màgic, així com altres estratègies de modificació de la realitat. Parlem de grans i petites històries, de mites i clixés, i de reescriure i desentranyar línies temporals, en part reals i en part fictícies. També analitzem els beneficis dels processos col·laboratius i la necessitat de qüestionar i desmuntar la idea de l’autoria individual a les arts visuals.
programes relacionats
Carlos Motta
A FONS ÀUDIO #62, l'artista multidisciplinari Carlos Motta ens parla sobre dues peces de la Col·lecció MACBA que, malgrat estar separades per més d'una dècada, comparteixen la inquietud per pensar la relació entre el cos, el dolor, la història i el futur: Nefandus (2013) i Gravedad (2024). La primera, rodada al Carib colombià, sorgeix com un videoassaig ficcional que explora les violències colonials cap als cossos i les sexualitats dissidents a partir d'un viatge fluvial i una doble veu narrativa. Gravedad, per la seva banda, va ser creada en col·laboració amb vuit performers a São Paulo, Brasil, i parteix d'una acció simple però carregada de pes literal i metafòric: sostenir el cos d'un altre. En resposta a l'allau de crues i esgarrifoses imatges que van seguir el 7 d'octubre a Gaza, la peça recorre al gest físic per activar preguntes sobre el sosteniment de la vida i la desensibilització davant del dolor aliè en un món ferit per una violència sistemàtica constantment mediatitzada.
Isaac Julien
L'obra d'Isaac Julien transita per espais liminals. Zones de confluència entre la fotografia, el cinema i la instal·lació; la coreografia i la dansa; la poesia i la música... i la infinitat de possibles iteracions, revisions i versions possibles que pot obrir un treball sistemàtic amb l'arxiu. Punts de trobada en els quals ficció, documental, narrativa i radicalitat convergeixen per a produir imaginaris i relats de factura estètica curosa i profunda acció política, que desafien, amb les seves temporalitats, construccions narratives i formes estètiques, les convencions del cinema blanc heterosexual. En aquest podcast Isaac Julien ens parla sobre la necessitat de donar veu i cos a la identitat i el desig dissident negre en l'imaginari audiovisual col·lectiu; sobre els seus continus transvasaments entre el món de l'art, el videoart i el cinema i sobre cinema expandit i muntatge coreogràfic.
El Palomar
En aquest podcast parlem amb el col·lectiu El Palomar sobre art, dissidències i pedagogia. Ens fiquem de ple en les seves estratègies de resiliència i autocures. Xerrem sobre la importància de produir genealogies desobedients, abjectes i situades, amb tota la dificultat que implica fer memòria a Espanya. Compartim l'experiència i el trauma de la recerca encarnada. Rellegim també l'experiència pandèmica des de l'aprenentatge de la crisi silenciada de la Sida. El tacte i la festa queer apareixen com a possibilitat política i com a reductes de resistència, des dels quals les pulsions s'alliberen, els límits es transgredeixen i desapareixen, encara que sigui temporalment, les hostilitats d'un món heterocentrat.