Son[i]a #410
Wu Tsang
La imatge impossible
El que m'importa és el procés
Eines per alterar la realitat
Extreure de la realitat i la ficció
Pensant en una òpera taquillera
Clixé
Jugant amb el mite
Qui són "ells" i aquest món?
Fent ver que la creació artística és una tasca individual
El model col·laboratiu de producció cinematogràfica
Llenguatge sense llenguatge
Traducció
La improvisació com a escenari de somni en un plató de filmació
És tan important desubicar-se com ubicar-se
La cineasta i artista visual Wu Tsang explora les complexitats d’allò que ella anomena la imatge “impossible”: entre l’experiència viscuda i allò que la càmera aconsegueix capturar. Tsang accepta aquesta dificultat com un espai generador de possibilitats i una oportunitat per a la transformació. Tsang es mou entre la instal·lació de vídeo, la performance, la pràctica documental i la ficció, centrant-se en identitats que no encaixen en les narratives dominants, tant a través de l’experiència quotidiana com de reelaboracions contracanòniques de mites i històries clàssiques.
Les seves obres tracten sobre comunitats, alteritats i experiències viscudes, en diàleg amb altres. El seu enfocament de la pràctica cinematogràfica i la performance és compartit pel grup interdisciplinari Moved by the Motion, que va cofundar amb l’artista i amiga Tosh Basco, i que inclou col·laboradors habituals com Josh Johnson, Asma Maroof i Fred Moten. Els processos de creació col·lectiva recorren tots els seus projectes, inclosa la seva col·laboració recent amb la Plataforma Independent d’Estudis Flamencs Moderns i Contemporanis (Pedro G. Romero, Joaquín Vázquez i Enrique Fuenteblanca), i amb el seu editor favorit, Jérôme Pesnel.
En aquest podcast, parlem amb Wu Tsang sobre la seva manera d’entendre (i practicar) l’esmunyedissa naturalesa de la imatge en moviment a través del seu concepte de realisme màgic, així com altres estratègies de modificació de la realitat. Parlem de grans i petites històries, de mites i clixés, i de reescriure i desentranyar línies temporals, en part reals i en part fictícies. També analitzem els beneficis dels processos col·laboratius i la necessitat de qüestionar i desmuntar la idea de l’autoria individual a les arts visuals.
L'obra d'Isaac Julien transita per espais liminals. Zones de confluència entre la fotografia, el cinema i la instal·lació; la coreografia i la dansa; la poesia i la música... i la infinitat de possibles iteracions, revisions i versions possibles que pot obrir un treball sistemàtic amb l'arxiu. Punts de trobada en els quals ficció, documental, narrativa i radicalitat convergeixen per a produir imaginaris i relats de factura estètica curosa i profunda acció política, que desafien, amb les seves temporalitats, construccions narratives i formes estètiques, les convencions del cinema blanc heterosexual. En aquest podcast Isaac Julien ens parla sobre la necessitat de donar veu i cos a la identitat i el desig dissident negre en l'imaginari audiovisual col·lectiu; sobre els seus continus transvasaments entre el món de l'art, el videoart i el cinema i sobre cinema expandit i muntatge coreogràfic.
En aquest podcast parlem amb el col·lectiu El Palomar sobre art, dissidències i pedagogia. Ens fiquem de ple en les seves estratègies de resiliència i autocures. Xerrem sobre la importància de produir genealogies desobedients, abjectes i situades, amb tota la dificultat que implica fer memòria a Espanya. Compartim l'experiència i el trauma de la recerca encarnada. Rellegim també l'experiència pandèmica des de l'aprenentatge de la crisi silenciada de la Sida. El tacte i la festa queer apareixen com a possibilitat política i com a reductes de resistència, des dels quals les pulsions s'alliberen, els límits es transgredeixen i desapareixen, encara que sigui temporalment, les hostilitats d'un món heterocentrat.