Son[i]a #336
Luz Pichel
Luz Pichel és poeta. Va néixer l’any 1947 a Alén, un llogaret de Pontevedra on va viure fins als 12 anys i va aprendre a parlar una llengua que podria morir però no vol. Va passar per un internat a Lugo, va estudiar a Santiago de Compostela, va viure dos anys a Ilford i Maidenhead, a Londres, i va fixar després la seva residència a Madrid. En aquesta ciutat forma part activa del col·lectiu Seminario Euraca des de 2012.
La seva escriptura ve de tots aquests indrets i d’altres als quals sense haver-hi viatjat físicament, va arribar per curiositat, imaginació i empatia. La tensió entre llengües majors i menors, la potencialitat alliberadora d’un ús no estabilitzat ni folklorizant del dialecte i l’esquerda d’invenció que obren la memòria i la infància, són algunes de les vies que explora la seva poesia.
En aquest podcast parlem amb Luz Pichel sobre llengües que fan mal al cos i la poesia amb què aquest dolor és retornat al món com a desafiament. Entre la lectura dels seus poemes i el relat en primera persona, reflexionem sobre els marges de la veu i de l’idioma, el conflicte de classe que deixa a la vista el castrapo, el perill de donar veu a les sense veu, la migració gallega i la condició desplaçada de qui escriu.
Llista de poemes recitats
1. “Debuxu dunha moa de muiñu…”, Co Co Co U (Segòvia: La uÑa RoTa, 2017).
2. “Descansa a cabeza Harriet Tubman…”, Tra(n)shumancias (Madrid: La Palma, 2015).
3. “Harriet Tubman nació Araminta Ross…”, Tra(n)shumancias (Madrid: La Palma, 2015).
4. “Saúdu”, Co Co Co U (Segovia: La uÑa RoTa, 2017).
5. “Lo que se ve mirando”, Cativa en su lughar / Casa pechada (Madrid: Progresele, 2013).
6. “Poética”, Cativa en su lughar / Casa pechada (Madrid: Progresele, 2013).
7. “Desperdicios”, inèdit, 2019.
En aquesta conversa amb l'artista, historiadora de l'art, investigadora i educadora Teresa Lanceta el sentit del tacte reclama espai al de la mirada. A més, recuperem el saber del teixit en termes de col·lectivitat, com un codi obert per a les que el coneixen i el performen. I en aquest gest repetitiu i necessari, la tècnica esdevé forma i la forma, llenguatge. Desapareixen així els marges i apareixen rombes, sets, sargits… segons el moment vital. Un pensar i fer amb altres, i un viatge de viatges a través del qual una miríada d'objectes mundans prenen la paraula: cabdells de llana, coixins, catifes, gerres d'aigua i tovalloles de platja.
Roberto Jacoby obre els seus llibrets de poesia i ens parla d'escriptura, inspiració, saqueig i desmaterialització; de blancs i negres, sofàs-llit, art, política i activismes des del Sud.
Recuperem fragments inèdits de la conversa amb la poeta gallega amb Luz Pichel que no vam poder utilitzar en el seu moment. Notes sobre el món subaltern rural gallec i referències i influències en l'escriptura.
Recuperem aquí fragments inèdits de l'entrevista amb María Salgado que no vam poder utilitzar en el seu moment.
María Salgado parla sobre poesia low tech, sincretisme, spoken text, escriptura i oralitat, canals ocupats, virtuts del prefix an, drogues, i la tensió productiva entre les frases en ús al carrer i les que estan guardades als llibres.