Son[i]a #242
Mitra Azar
Mitra Azar no es diu realment Mitra Azar. Aquest és el pseudònim al que es va aferrar després de ser arrestat a Iran l’any 2009, enmig d’un dels seus projectes artístics, després del qual va produir un dels escassos documents que van registrar el moviment ciutadà iranià i la violenta repressió del govern d’Amhadinejad abans de la seva reelecció.
Azar es presenta com una “esponja eclèctica-esquizo-creativa i nòmada”, descripció amb la qual mira de condensar algunes pistes sobre la seva producció, que habita espais tan diferents com el cinema documental i el cinema en directe. La pràctica d’Azar connecta sense un àpex de dubte la denuncia activista amb la teoria i la filosofia, i s’organitza també en forma d’(an)arxiu infinit, obert a la xarxa i activat a través del cinema en directe.
El treball d’Azar parla de límits, tant personals i formals com geopolítics. Així, fronteres, censura, eres geològiques, zones de confort personal i crisis humanitàries entren en diàleg amb idees al voltant dels límits simbòlics de la imatge i la descorporalització de la mirada a les noves tecnologies de visió, en un esforç de recerca mutant i totalment basat en la pràctica.
La seva militància es desenvolupa des del treball de camp en el sentit més literal; una immersió directa amb entorns en conflicte que l’ha dut a (com ell mateix diu) “alguns dels llocs més estranys del planeta”. Aquesta atracció fatal per l’estètica de la crisi, l’ha portat des de Fukushima a la franja de Gaza, del Líban a Xina, per tal de retornar la frontera, “un espai que s’ha vist obligat a renunciar a la creativitat”, al centre de la producció artística.
SON[I]A parla amb Mitra Azar sobre punts de vista i mirada incorpòrea, drones, fronteres, nomadisme, arxius sense fi, processos, “artropocè” i de les zones de conflicte com a brou de cultiu de pràctiques creatives.
Marina Gržinić
Marina Gržinić parla sobre amnèsia, afàsia i encongiment, sobre biopoder i necropolítica, fronteres i volums, corpus i cadàvers, sobre paisatges mortals, intestins, hologrames, i sobre la preocupant miniaturització de l'afectivitat i l'empatia com un procés paral·lel a l'acceleració tecnològica.
Mircea Cantor
Mircea Cantor parla sobre la seva obra "Chaplet" (2007), sobre l'impacte de les fronteres i la societat de control, i sobre la ressonància poètica de les petjades, els materials i d’altres rastres físics.