Son[i]a #240
Lizzie Borden

Les pel·lícules de la directora i activista Lizzie Borden actuen com un revulsiu que incita a pensar sobre el passat, el present i el futur del feminisme des d’una particular manera d’entendre el procés de creació i el llenguatge cinematogràfic. Perseguint el seu somni de ser pintora, Borden es va formar en l’àmbit artístic. Va ser en aquest context, durant els primers anys setanta, on es va relacionar amb l’escena de l’art conceptual nord-americà.

Els seus conflictes amb el discurs imperant liderat per Greenberg entorn de l’expressionisme abstracte la van allunyar de la pintura, encara que es va mantenir fortament vinculada al món de l’art a través del seu treball com a escriptora d’Artforum i de les relacions personals que va establir amb alguns artistes. El descobriment del cinema de Jean-Luc Godard i de la seva forma de barrejar assaig i narració en una mateixa expressió va suposar per Lizzie Borden un canvi de rumb en la seva carrera.

El 1976, armada amb una càmera de 16 mm i envoltada d’algunes de les seves amigues i conegudes —entre les quals es trobaven Joan Jonas, Barbara Kruger o Kathryn Bigelow— Borden roda “Re-grouping”. La pel·lícula, creada en el context de la segona onada del feminisme als EUA, reflexiona sobre la raó de ser i les condicions d’existència d’un grup de dones en un món masculí. Fent ús d’un llenguatge cinematogràfic experimental de gran bellesa, amb fosos en blanc sense complexos, talls abruptes en el muntatge i un ús expressiu i poc convencional del so, el film va quedar literalment en un armari durant quaranta anys fins que va tornar a veure la llum recentment.

La seva segona pel·lícula, “Born in Flames” (1983), s’emmarca en un discurs més radical i reflexiona sobre la realitat de col·lectius de dones negres no heterosexuals i sobre la naturalesa de l’activisme i la violència com a revolució. Amb un to de ficció especulativa i utilitzant estratègies pròpies del documental, Borden tracta la qüestió de les distopies en una ambientació afro-futurista. La pel·lícula, un projecte de quatre anys que l’autora va rodar en fases, a mesura que anava aconseguint finançament, és un referent de l’activisme feminista.

A “Working Girls”, la seva tercera pel·lícula, rodada l’any 1986, l’autora tracta problemes de raça, classe i estereotips entorn de les treballadores sexuals, i ho fa des d’un punt de vista femení desmitificat i allunyat del voyeurisme i els prejudicis amb els quals es tracta habitualment la prostitució.

SON[I]A parla amb Lizzie Borden sobre creació cinematogràfica inductiva i deductiva, sobre rodar sense guió, sobre la importància del muntatge, sobre estil, sobre l’ús de les estratègies documentals en pel·lícules de ficció, sobre la distribució alternativa com a forma d’activisme, sobre l’absència de representació de les dones en l’àmbit cinematogràfic i sobre la seva concepció de la televisió com a futur de l’audiovisual.