FONS ÀUDIO #60
Helena Vinent
A FONS ÀUDIO #60, l’artista Helena Vinent ens submergeix en la seva obra “Hard Persistence”, part de la Col·lecció MACBA i creada originalment per al Museu de la Música de Barcelona l’any 2020. La seva pràctica artística ressona amb una perspectiva crip-queer i/o anticapacitista, en definitiva, una política d’existència que advoca per aquelles marginades d’un sistema que normalitza i valida el cos en benefici del capitalisme.
En aquesta instal·lació de vídeo triple canal, Helena Vinent investiga la seva relació sensorial fragmentada amb la música, el ball i l’oralitat des d’una perspectiva política com a persona sorda. Com a usuària (forçada) de pròtesis auditives, l’Helena conjuga autobiografia i autoficció per a desafiar la idea d’un cos tancat i complet i insisteix a obrir espais per a un llenguatge singular, en constant fugida de l’establert, qüestionant l’hegemonia de la verbalitat, abraçant l’estranyesa i l’agència “disca”, malgrat tot. Subtítols, didascalies, desplaçaments, hapticitat i el cos cíborg –a través de la pròtesi–, construeixen a “Hard Persistence” un relat fragmentari que qüestiona la idea essencialista d’una identitat tancada, partint de la premissa que, en un context capacitista com el nostre, el cos assignat com a discapacitat no es llegeix com un cos humà complet.
Aquest podcast inclou una transcripció literal, amb didascàlies, que va sorgir a iniciativa i petició de l’artista, tant com a reivindicació per fer accessible la conversa per a ella com per a la comunitat sorda.
Cabello/Carceller
Cabello/Carceller són Helena Cabello i Ana Carceller, un col·lectiu artístic que des de principis dels noranta qüestiona les arbitrarietats i restriccions que la divisió de gènere imposa sobre els nostres cossos, espais, representacions i comportaments. En aquest podcast, Cabello/Carceller aposten per infiltrar-se en les institucions, per a assenyalar les maneres en què les veus queer són excloses sistemàticament dels espais de poder. A través de la seva obra repensem també aquests espais que habitem i deshabitem per tal de queeritzar-los i convertir-los en llocs de trànsit, improductius, a estones melancòlics, a estones alliberadors, des dels quals imaginar i activar noves existències. Activem amb elles la potencialitat política dels cossos, dels afectes, de la festivitat i la col·lectivitat. Però també recalem en les revoltes solitàries, les d'aquests cossos discordants que, amb la seva mera presència, ja estan fent política.