Altes latències #1
Nicolás Malevé i Jara Rocha
Els encreuaments entre la pràctica de Nicolás Malevé, artista visual i programador, i Jara Rocha, investigadori militant, s’han produït de diferents maneres des de les seves primeres trobades a través de Constant, a Brussel·les. Amb una passió compartida per les controvèrsies sociotècniques, Nicolás i Jara intenten pensar com, en l’actual règim tecnopolític, les eines digitals poden ser reimaginades per a organitzar-nos de modes radicalment diferents i habitar la complexitat d’una forma més justa i sensible. És precisament en aquestes coordenades que s’inscriu la seva conversa actual per a entendre (i atendre a) les conseqüències del que s’assenyala com a “crisi de la presència”. És a dir, la crisi en curs de les maneres de ser i estar en relació en el context globalitzat de captura de dades, la compartimentalització de l’existència i les infraestructures de gestió de la vida.
Justament aquí se situa la seva recerca per al número 23 de la revista Concreta, així com la seva contribució al projecte de [contra]panorama. Per a aquest últim, Nicolás i Jara s’han autoinstituït com a departament efímer del museu, el Departament d’estudis de la presència (o programa d’estudis interdependents) per a posar-se en diàleg horitzontal amb els equips del museu. I també des d’aquí, han activat tres casos d’estudi des dels quals analitzar i revisar les infraestructures del museu i les seves dependències tècniques. Concretament, l’actualització del CRM (Customer Relationship Management) del museu, la visita virtual a la web amb la seva vista volumètrica de les exposicions, i el sistema de monitoratge de l’atmosfera. Tres zones d’interès que ens serveixen per a pensar en com els diferents marcs de manufactura i cura del museu produeixen formes de presència, absències i, per tant, latències.
En aquest podcast, parlem amb Nicolás Malevé i Jara Rocha sobre infraestructures, software i museus. Parlem sobre canvis d’escala, algoritmes, caixes negres, epistemicidis i cibercidis. Pensem detingudament la noció de servei, accés o aire com a controvèrsies: què provoquen els canvis de temperatura, d’estratègies de màrqueting o de formats de render web… i quines materialitats entren en suspensió amb aquests canvis. Les cures pal·liatives i l’abolició s’articulen així mateix com a possibles estratègies per a desmantellar totes aquelles formes de món que haurien d’acabar, i pensar com, en aquest procés, poden generar-se noves formes que potser encara no acabem d’imaginar.
La pràctica de lx investigadorx i activista Jara Rocha s'ocupa de mediar i posar en circulació les condicions de producció de sentit i materials de possibilitat. Amigx de la complexitat i amb una sensibilitat transfeminista com a punt de partida, Jara indaga en les desigualtats i clarobscurs del repartiment del tecnològic, assenyalant les polítiques i estètiques inscrites en les infraestructures i com el poder s'organitza, es fa visible alhora que inaccessible. Pur exercici d'imaginació política i dissidència situades que ens porta de revisar les tecnologies de la reproducció a les pedagogies crítiques en estructures formals, no-formals i informals, passant pel tecnocolonialisme i el turbocapitalisme. Sense deixar d'atendre en cap moment el global i el molt proper: de les cadenes globals de cures, fins a la precarització, la invisibilització i la deslocalització del treball.
Possible Bodies és un projecte de recerca col·laboratiu liderat per Jara Rocha i Femke Snelting que té com a objectiu qüestionar i problematitzar la manera en què els cossos es formulen, conceben i representen a través de diferents tecnologies 3D, com el modelatge, el tracking i l'escaneig. La seva recerca de crítica afirmativa assenyala com aquestes tècniques acaben implementant i fins i tot amplificant una sèrie de prejudicis sobre raça, gènere, classe, edat i capacitat que, lluny de ser circumstancials, estan directament entreteixides al codi font de tota mena d'aplicacions de la indústria. Parlem amb Femke Snelting sobre encarnacions, optimització, desastres 3D, el possible, el probable, interfícies paramètriques, estàndards oberts i recerca d'acció desobedient.
Ramon Amaro introdueix les bases de l'aprenentatge automàtic, la lògica amb les que aquest sistema artificial assigna valor, la col·lisió entre la negritud i l’artificial, les seves faltes i el problema d’impunitat que massa sovint aquestes provoquen. A més, reivindica una resistència tecnològica que passaria per sacrificar la percepció actual del món i de nosaltres mateixos.