Encara contaminades de les ansietats, incerteses, desigualtats i contradiccions que ens ha posat bruscament al davant la pandèmia de la COVID-19, i malgrat aquest nou estat d’hibernació mental que m’acompanya des que aquesta distopia en procés ha mutilat els nostres sentits i les nostres relacions socials, aquí em trobo amb alguna cosa a celebrar. Aquests dies fins i tot em costa fer la llista de la compra, de manera que ho celebrem amb un asterisc enorme i paraules somortes. Celebrem-ho!

És quelcom intangible, immaterial i difús en la línia del temps, ja que quan es publiqui això seran ja catorze anys acompanyant l’arxiu de Ràdio Web MACBA. Catorze anys en diferents intensitats i sempre amb una corba d’aprenentatge en pendent permanent, gairebé sense temps d'aturar-se, mirar cap endavant o cap enrere. Pensar tot fent.

Quan la Sònia López es va inventar el projecte, va anar així perquè l’impuls era provar una fórmula d’àudio en línia de tipus magazín aplicada a l’art, quan encara no vèiem la crisi a l’horitzó i el ritme de producció era cardíac. Podcasting començaven a dir-ne cap a aquell 2006, però des del MACBA en van dir ràdio, una ràdio fora de la ràdio. 

Un col·lapse sistèmic després, habitant amb delit el privilegi del flux de ments pensants i legitimació que es produeix des del museu, vam començar tímidament a sortir-nos del motlle i a estudiar a consciència les noves possibilitats que oferia el format en línia (encàrrecs específics, altres temporalitats, l’arxiu, les escenes eliminades, el text i altres intuïcions, accidents i capricis). Escriptura a moltes mans, oralitat, text, so i aprendre sobre la marxa.

Les sessions d’enregistrament es van començar a estirar –de la mitja hora a deixar-se portar–, els metratges es van eixamplar i els processos es van dilatar: oralitat i auralitat es podien parlar. També vam començar a entendre críticament i en clau feminista la nostra acomplexada edició: qui parla i com es parla, però, sobretot, qui i com editem. Després de la cirurgia plàstica compulsiva dels inicis, en la qual tics, dubitacions i errors desapareixien a cop de tisores, tot cercant un discurs posthumà –que en realitat perseguia emmascarar maldestrament el nostre amateurisme–, vam començar a entendre i reivindicar el significat dels silencis, els balbucejos, els dubtes, els accents... Així mateix, la porta a la implicació dels entrevistats en els processos cada cop quedava més entreoberta, i cada cop més orelles i mans hi intervenien.

D’aquella escriptura plural, en va sorgir, massa tard, ja el 2016, el Grup de Treball de RWM, un dispositiu col·lectiu fluctuant per compartir aprenentatges entre les tisores del projecte, i amb qui no ens hem ajuntat des que va començar tot això. Suspesos en la bombolla digital social, les estadístiques de l’arxiu es dupliquen i continuen pujant, i de la galeria enfora ens sentim més presents i compartits que mai. I així celebrem avui aquest catorzè aniversari.

Per això, en aquest aniversari extraordinari penso destacar catorze moments de contacte, de complicitats i d’estar juntes. De pura nostàlgia de no estar-ho, però també de pura inquietud i desig de tornar-ho a estar. Juntes, plegades, frec a frec.

Anna Ramos, 2 de maig de 2020

Selecció comentada de podcasts

1- val flores

Compartint una canya de mate

Allò de la val va ser catàrtic per a la Loli Acebal i per a mi. El meu primer mate en canya –impressionant recordar-ho ara amb la COVID-19 al llindar de la porta– mentre ens desmuntaven l’arquitectura de l’escola des d’una mirada i experiència queer. Dues dones entrades en la quarantena cis de manual assegudes durant més de tres hores sentint com la seva extrema timidesa disminuïa a mesura que augmentaven el metratge i el relat de violències sistèmiques que encarna una mestra lesbiana. La val es va deixar arrossegar fins a la cuina del podcast i, després de donar moltes voltes a la seva escriptura, ens vam adonar que la interrogació i el text havien de marcar els intermedis del seu discurs, i que aquell text demanava una lectura a moltes veus, de manera que vam implicar les alumnes del PEI en la mescladissa. En la complexa logística de l’enregistrament, es van quedar soles davant del micròfon, i de la seva pura intuïció en va sortir la dissonància queer en la intro que la narrativa demanava a crits.

2- Maria F. Dolores, AMOQA 

«La distància entre el que està passant i el que es pretén ser»

L’experiència de la Maria va ser un aprenentatge vital. En Pablo Martínez, fent de les seves, em va dir: «estaria molt bé», mentre deixava caure suaument la mà sobre la meva espatlla. Rarament falla. D’un dia a l’altre, ens vam asseure. La Maria travessa el dubte des de l’experiència. AMOQA és un museu queer, només pel mer gest d’enunciar-se i ajuntar-se, sense espai i amb un arxiu disfucional i sense recursos. Revisen el queer des del sud i el mediterrani, amb la mateixa fragilitat i vulnerabilitat en la qual evoluciona la seva veu amb accent, trencadissa i dolça. L’enregistrament va ser un desastre, ple d’artefactes que no vaig saber detectar en el directe. La Loli el va cosir subtilment i la Maria va gravar de manera molt casolana, ja a Atenes, fragments de la dinàmica que va fer servir en el seu taller per al seminari «Autogestió porca». Després de l’aquelarre, en Roc Jiménez de Cisneros ho va netejar tot i ho va deixar tan polit com va poder perquè el pis quedés prou decent per a les visites. Pura màgia.

3- Élisabeth Lebovici

Silencis, pandèmies i associació lliure

Quan encara estic tocada per la seva relectura dels arxius fílmics de l’artista Lionel Soukaz i corpresa per la cadència i la sinceritat punyent d’«A very partial traverse of European exhibitions and AIDS activism at the end of the Twentieth Century», traducció d’un dels capítols del seu llibre Ce que le sida m’a fait – Art et activisme à la fin du XXe siècle, la Loli i un sac de nervis ens asseiem amb Élisabeth Lebovici. Tenim menys temps de l’habitual i la gravadora decideix contribuir-hi amb artefactes i un soroll sostingut, que no sé pas d’on ve. Parem i escoltem el que hem gravat. El primer fragment de la conversa és inservible. Suors fredes i un somriure als llavis. El rellotge no s’atura i tornem al punt zero. L’Élisabeth incorpora l’esborrament a la seva narració. La sida com a esborrament d’una generació. Silencis i mort. Mort en silenci. L’escriptura de Lebovici és pura associació lliure i, des d’aquell moment tràgic, amb artefactes a l’armari, tot és fluir i s’encadena. La pandèmia de la sida ens connecta ara amb el present.

4- Fefa Vila

Voz queer

Hora de dinar. Sobre la taula, una gravadora, té, fruita seca i unes pastissos casolans per calibrar energies. I Fefa Vila, que tot just acaba de baixar de l’AVE de Madrid, sense pausa d’avituallament. Havia esmorzat amb María Salgado i arribava agitada en l’aspecte personal, però molt encuriosida amb allò nostre. Ens asseiem amb la Loli i pitgem el «REC». Mirem enrere, mentre traça una genealogia dels moviments queer, feministes i de dissidència sexual a l’Estat espanyol des dels anys setanta fins a l’actualitat. S’atura en l’energia i l’esvalot d’LSD i la Radical Gai en els anys noranta, amb tal gràcia i sinceritat que perdem la noció de l’espai i el temps. Tres hores més tard, hem entrat en la seva intimitat sense sentir-nos intruses, parlant i compartint els desitjos, reptes i fracassos de la maternitat lesbiana. Queda tal afecte que encara no ens hem cansat d’agrair-nos el temps que hem passat juntes. Al cap de dues setmanes, va arribar la nova pandèmia. Imprescindible escoltar-ho amb auriculars, especialment les escenes eliminades.

5- Enric Farrés Durán

Doblaje performativo

Ens vam asseure amb l’Enric i la Maite Muñoz, i vam pitjar el «REC». Quan vam parar, unes dues hores més tard, ens vam adonar que ens havíem saltat el primer pas: preguntar-nos, abans de començar, si ho volia fer en català o en castellà. De la conversa posterior sorgeix una idea totalment absurda: tornar-nos a ajuntar per a una traducció simultània sobre el mateix registre, ara en castellà, a càrrec del mateix Enric. Ens encanta. Al cap d’uns quants dies, ho provem sense tenir ni idea de com fer-ho. Doblatge performatiu, comentaris sobre comentaris, metainformació i una mica de ficció. Enric Farrés Duran en el seu estat més pur.

6- Toni Serra/Abu Ali

Deixar-se tocar

Coneixia a en Toni de passadissos, de l’arxiu OVNI i d’amigues comunes. Massa anys més tard, quan ens asseiem per fi amb en Roc per a aquesta estona junts, es produeix l’embruix. La seva mirada i el respecte humil i sincer cap a sabers altres, rituals i epistemologies del sud, des del nostre occident i des de l’espiritualitat, em va portar, agafada de la mà, a sentir i palpar altres maneres d’estar i de ser. L’estat de trànsit i deixar d’entendre com a estratègies decolonials. La conversa em va regalar un dels meus millors amics. Vam parlar també de la malaltia com una experiència de trànsit i d’ésser alterat abans que la seva malaltia l’esborrés tot d’una del nostre present i tan sols uns mesos abans d’aquesta nova malaltia.

7- Manuel Sanfuentes/Ciudad abierta

Alçar la veu

Un correu electrònic d’en Pablo: «No sé si alguna cosa per a Ràdio Web MACBA podria tenir sentit, Anna». Al cap de pocs dies, Manuel Sanfuentes, Marcelo Araya i Andrés Garcés s’arriben al museu, i valorem entre tots les tensions que presenta la nostra limitació tècnica i logística de fer les entrevistes un per un, quan el que representem és una experiència vivencial, col·lectiva i horitzontal. Una setmana més tard ens trobem Antonio Gagliano i Linda Valdés, i Manuel Sanfuentes ens inicia en un travessia a peu per Amereida fins a Ciudad Abierta, a Xile, una enorme extensió de dunes, aiguamolls i rierols a la vora de l’oceà Pacífic, on sobresurten una sèrie d’arquitectures experimentals, imaginades i executades de manera col·lectiva. Seguim el rastre de pedretes que molt subtilment deixa en Manuel pel camí i girem 180º el mapa per creuar el continent americà des del gest poètic que va inspirar l’escola de Valparaíso. Amb l’Antonio ens queda clar que ha de ser el text d’«Amereida», el poema col·lectiu fundacional del Ciudad Abierta, el que travessi els rastres de mel que ens ha deixat en Manuel a les comissures de les orelles. Portem María Salgado al debat per seleccionar-ne i llegir-ne els fragments, i ella, sempre generosa i aguda, ens fa veure que en aquest nou desplaçament de sud a nord es perd massa. Convidem el col·lectiu a rellegir en veu alta «Amereida», més de cinquanta anys més tard. Canviem d’any al calendari i en Manuel torna dient que és massa complicat orquestrar-ho des d’allà. La Linda, que va ser qui ens va portar el projecte i que va ser a l’escola, llegeix els fragments d’«Amereida». Quan acaba, després d’hora i mitja de repeticions, em deixa anar: «Hauria estat bonic provar-ho alçant la veu. Així és com ho recordo de les assemblees.» «Amereida», un poema col·lectiu, rellegit alçant la veu. Era això.

pd. (Ara ho veig i entenc que vem convertir en classe magistral quelcom que per naturalesa pròpia es resistia a ser-ho.)

8- FAKA

Dos millor que un

Amb Desire Marea i Fela Gucci no hi va haver marge per a la negociació pel que fa a la nostra limitació tècnica de fer les entrevistes un per un. Els fem seure amb dos micròfons, sense l’equip ni l’experiència necessaris per igualar l’entrada d’àudio i amb unes instruccions inventades sobre la marxa que volen suplir l’espifiada tremenda, i que en Desire i en Fela se salten des del primer segon. En Desire intervé amb loquacitat, mentre que en Fela gemega, assenteix i puntua. L’entrada d’àudio d’en Desire marca els mínims i la d’en Fela satura. De fons, el DJ, que també ens acompanya, està fent una becaina i ronca. Quim Pujol es fica a la conversa i està com un peix a l’aigua: voguing, cruising, carnalitat, rituals, reality shows, performance, teoria queer, càntics religiosos… «Ser un negre africà és una experiència queer», apunta en Desire, mentre les seves cordes vocals t’acaricien les neurones. Les hores, proves i imaginació tècnica que hi va haver de posar en Roc per salvar el sensible muntatge d’en Quim no es poden pagar.

9- Zenaida Osorio

Haga como que...

Ens asseiem amb Laura Valencia, alumna del PEI, per xerrar amb Zenaida Osorio. El punt de partida és Radio Sutatenza, un programa d’alfabetització dels camperols a Colòmbia iniciat l’any 1947 i que té la ràdio com a mitjà d’intercanvi principal. El relat èpic oficial és que es tracta de la primera ràdio comunitària de l’Amèrica Llatina, amb la qual cosa queda clar l’interès que ens desperta parlar amb algú que ha escrutat el seu arxiu a fons. A l’arxiu del MACBA tenim també Haga como que: la violan, le pegan, una bella publicació d’artista de Zenaida Osorio que s’interroga sobre l’ús dels bancs d’imatges –«imatges matalàs», en diu ella– en els mitjans de comunicació. Amb la seva pràctica, Zenaida ens demana simplement que ens fixem de manera crítica en les imatges d’arxiu: Com és que es conserven tan íntegrament els arxius de Radio Sutatenza i uns altres no? Quina imatge, quin relat, quina narrativa transmet aquest arxiu? Qui apareix en les seves imatges i els seus documents? Com? I la pregunta més incisiva: per què? El relat oficial de Radio Sutatenza i de la Unesco s’esfondra davant dels nostres ulls, al ritme trepidant en què se succeeixen les paraules de la Zenaida, una força de la natura. En el muntatge en puja una altra, la Violeta Ospina, i juntes entenem que el tractament sonor passa per l’ús del mateix arxiu de Radio Sutatenza: les cartes de les camperoles, fragments del diari El Campesino, les cartilles d’aprenentatge… a la manera d’Haga como que… En Juan David Galindo Guarin, la Lina López Ortiz i la Violeta fan com si fossin camperols, doctors, locutors…

10- Martha Rosler

Una tetera menys 

Després de seure amb Martha Rosler i conversar durant hores amb pocs intermedis, la Loli, la Violeta i una servidora caiem en la invitació velada de la Martha d’apropiar-nos de la seva obra seminal Semiotics of the Kitchen, del 1975, i reinterpretar-la. La Violeta Ospina reprodueix a casa seva diferents lectures de l’abecedari de Martha Rosler i una tetera es queda pel camí. 

11- Angela Dimitrakaki

Sinergia radical

En aquest podcast, Angela Dimitrakaki articula una crítica radical al feminisme, els sistemes de l’art, el que és comú i el que és comunitari, alhora que s’interroga sobre possibles estratègies de curadoria radical i pràctiques col·laboratives. «El sistema som nosaltres», afirma contundentment. Amb Loli Acebal i Lucrecia Dalt al muntatge, convidem Antye Greie (AGF) a treballar en el so per al podcast. L’Antye es fica tant en el paper que el resultat ens colpeix a totes. I el més bonic: l’Angela i l’Antye es coneixen per primera vegada i continuen col·laborant més enllà del projecte.

12- André Lepecki

Escriptura del moviment i resistència

A banda de curador, dramaturg, autor i editor, André Lepecki és un dels principals teòrics del potencial polític subversiu de la performance. La nostra conversa de més de tres hores d’èxtasi d’aprenentatge es resumeix en una sola paraula: endurance –entre la resistència i la resiliència. Convidem el músic i virtuós del tambor Morten J. Olsen a gravar una peça sonora en què el toqui fins que no pugui més. André Chêdas travessa un muntatge de 2 hores i 22 minuts en la tensió de les baquetes que baten. Fins a l’extenuació.

13- AZÚCAR, ALTARES Y CENIZAS

Deixar passar

En Pablo un altre cop. La mà a la meva espatlla i una intuïció: fer alguna cosa amb el grup d’estudi sobre pensament, pràctiques i activismes afro/negres. Apunta, a més, que Antonio Gagliano era a les presentacions de les seves investigacions. L’Antonio puja amb Veronica Lahitte i ens asseiem en tres sessions separades amb Lucía Piedra Galarraga, Karo Moret i Diego Falconí. Lucía Egaña ens regala les veus. En el procés, el meu paper és escoltar, aprendre, deixar passar. Els sons són de la llibreria col·lectiva del grup de treball d’RWM. D’escolta obligada per a totes.

14- MEMORABILIA. ESCUCHANDO DISCOS CON… Ed Veenstra

La meva joguina

Ed Veenstra és un col·leccionista holandès de manual, introvertit, apassionat i excèntric. La seva passió són els discos i objectes musicals concebuts i/o compostos per artistes plàstics, el que es coneix com a Broken Music. Diu que ha arribat a menjar pinso de gat per estalviar per a la seva col·lecció. Destaco Ed Veenstra per la peculiaritat del fenomen i del personatge, però en realitat penso en la sèrie «Memorabilia. Col·leccionant sons amb…», una navalla suïssa que obria la porta a la prescripció sonora des de l’experiència del col·leccionisme: oralitat, narrativa, anècdotes, música… Ho tenia tot. Excepte dones col·leccionistes.