FONS ÀUDIO #33 Francesc Ruiz

Mitjançant una pràctica que explora els imaginaris provinents de la cultura visual i el còmic, però que apareix atravessada per altres interessos com l’arquitectura, l’humor, l’ultra-local i l’autobiografia, Francesc Ruiz (Barcelona, 1971) elabora narracions que després són compartides en quioscs, publicacions, panells i maquetes. Els seus projectes sondegen les infinites variables del détournement, així com formes de distribució anòmala molt properes a l’entusiasme i la fidelitat, característiques pròpies de la figura del fan.

Les seves recerques recuperen personatges i autors oblidats, atorgant-los un nou embolcall semàntic. Al mateix temps, assenyalen fenòmens col·lectius capaços d’innovar en l’ús de les imatges, afectant els processos de formació del desig, la identitat i les subjectivitats dissidents. Des del Yaoi japonès fins al Fumetti gai italià, passant per la cultura dels memes a Internet o les Bíblies de Tijuana, en aquestes superfícies s’hi col·lapsen la paròdia i la imaginació pornogràfica, la còpia i la diferència, la informació i la matèria, el reticle de les vinyetes i la geometria de les ciutats.

"The Green Detour" i "Cairo Newsstand", les peces que formen part de la Col·lecció MACBA, resumeixen el treball que Ruiz va realitzar en una residència al Contemporary Image Collective al Caire i que van ser exposades en aquest mateix centre mesos abans que les manifestacions multitudinàries ocupessin la plaça Tahrir.

"The Green Detour" (2010) consisteix en un còmic de nou números on es connecten, mitjançant un itinerari a peu, una constel·lació de punts calents al centre de la ciutat. L’obra convida el lector a fer un passeig en el qual ha de seguir els personatges del relat i on cada fascicle proporciona les coordenades per arribar al següent punt de distribució. La història està protagonitzada per l'Ànec Donald, Tintín, Samir i el Ciudadano Machacado, quatre personatges que glossen moments emblemàtics en la història cultural d’Egipte (al·ludint, respectivament, a l’imperialisme, l’orientalisme, la propaganda governamental i la censura). En el transcurs del relat, travessen escenaris carregats de simbolisme polític, interrogant-se sobre la seva pròpia condició de personatges, tot qüestionant-se si és possible aconseguir la llibertat respecte als seus autors i editorials.

"Cairo Newsstand" (2010), al seu torn, és una instal·lació que adopta de manera mimètica la morfologia dels quioscs que poblen les voreres del Caire. Conté prop de 2000 exemplars on es repeteixen 64 publicacions fetes en rotatiu, comprades totes el mateix dia i posteriorment intervingudes a les seves cobertes. Sobre aquestes trobem impreses les pedres que els venedors de diaris acostumen a utilitzar com a petjapapers. No obstant això, aquestes han estat ara dotades de veu i conformen una mena de comunitat parlant que conversa i intercanvia impressions sobre les notícies del dia, el clima social i la seva pròpia incapacitat per moure's, desmuntant així el flux de l'actualitat i assenyalant, de manera paròdica, la pròpia arquitectura ideològica del quiosc.