14/03/2016 24' 1''

"Crec que si pots explicar una obra d'art amb una història curta, ja és suficient; no és necessari veure-la", declara Martí Anson (Mataró, 1967) al seu web. L’objecte artístic és poc més que una il·lusió. L'important per a ell són les històries. I l'art no deixa de ser un mitjà, com qualsevol altre, per explicar-les.

Mentre estudiava Belles Arts a la Universitat de Barcelona, Anson treballava com a muntador d'exposicions. Una ocupació que li va permetre conèixer des de dins els engranatges del món de l'art. Així, les seves primeres peces participen de l'esperit de l'art conceptual català del moment –amb una especial influència de Pep Agut–, però al seu torn són treballs en els quals s'aprecia la petjada de la seva etapa de muntador i el seu interès pels processos de muntatge i les relacions que les obres estableixen amb els espais expositius. Treballs com "L'ull de l'artista" (1995), "Welcome / Welcome" (1999) –pertanyents a la Col·lecció MACBA–, "Bon dia" (1999-2000) o "L'apartament" (2002), són instal·lacions arquitectòniques en les quals es convida l'espectador a transitar recorreguts que sempre acaben frustrant les seves expectatives, ja siguin visuals, espaials o conceptuals.

Mica en mica, l’obra d'art desapareix i és l’artista, en ple procés de treball, el que ocupa les sales del museu. A "Fitzcarraldo" (2004-2005), Anson es va passar cinquanta-cinc dies construint un vaixell de fusta al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. I aquest va ser el temps que va durar l'exposició. De fet, el dia de la inauguració la sala estava buida, perquè Anson començava just llavors a desplegar els plànols. L'artista sabia que aquell veler mai no podria abandonar el museu, ja que les seves dimensions superaven les de la porta de sortida. Per treure'l d'allà va haver de destruir-lo. I Fitzcarraldo es va convertir així en un projecte sisífic, amb el qual es qüestionava el paper de les institucions artístiques, se sacsejaven els fonaments del procés creatiu i es replantejaven els rols de l'artista i de l'espectador.

Però, després d’aquesta gesta, Anson va fer un pas més i va sortir al carrer. En peces com "Martí i la fàbrica" (2009), Mataró Chauffeur Service (2011), "Joaquim and Son" (2012) o "La botiga de l’Anson" (2015), l'artista abandona els espais de l'art per endur-se les seves històries a coll a una altra banda.

Els treballs d'Anson creen complicitats amb la quotidianitat, repescant històries o situacions ja explicades que, en traslladar-se a un context artístic, adquireixen noves lectures i amplien públics i significats. "Tot el que faig –declara al seu web– és copiar alguna cosa que algú ja ha fet abans: Peter Handke, Wim Wenders, històries locals, idees polítiques, mobles dels setanta, cases de vacances, etc."

Els seus referents són eclèctics. És un lector voraç de narrativa: Javier Tomeo, Peter Handke, Thomas Bernhard o George Saunders. Però sobretot reconeix la influència directa del cinema en la seva obra. Werner Herzog va tenir alguna cosa a veure amb el seu Fitzcarraldo; de Wim Wenders sorgeix una peça com Walt & Travis (2003); i el "Willy Wonka and the Chocolate Factory" de 1971 va servir d’inspiració per a Martí i la fàbrica. I no només això, Anson esmenta també a Jacques Tati, Buster Keaton o Bruce Willis i es declara admirador de la saga "Star Wars".

Escaleta del programa
00:01 Intro: faig barcos, faig cases, faig botigues
00:38 Els estius a la Garrotxa. Fes-t’ho tu mateix
03:37 Estudiant de Belles Arts. Muntador d’exposicions
05:44 Primeres obres: arquitectures experiencials i el pas del temps
10:51 L’obra d’art desapareix
12:31 Constructor de vaixells: Fitzcarraldo, Centre d’Art Santa Mònica (2004- 2005)
14:37 Fitzcarraldo: apropar-se al públic
16:38 L’art surt del museu. Els públics de l’art
19:20 Les explicacions de l’art
21:24 Precarietats

Compartir
ESPECIALSFONS ÀUDIOMartí AnsonFONS ÀUDIOCreative CommonsCol·lecció MACBA#ColMacba31