• 00:26 De l'escultura a les videoprojeccions
  • 02:06 "Sense títol" (Creu esclava), 1990. Escultures amb goma escuma i Mecalux
  • 04:20 Les mesures: cintes mètriques, pams, peus i polsades
  • 07:12 "Últimos deseos", 1995. La temptació de deixar-se caure
  • 10:23 "Ciències naturals", 1997. Una colònia de rates al museu
  • 13:48 "Sísif", 1995 i 1996. Art en xarxa
  • 17:10 "Z", 1999-2003. Les mosques parasiten la xarxa
  • 19:55 Mòbils, xarxes socials i activisme
  • 22:03 Viatge a São Paolo: els motoboys
  • 23:47 Viatge a Ciutat de Mèxic: els taxistes
  • 25:17 L'artista com a dinamitzador. Autoria desplaçada
  • 27:05 Instal·lacions documentals o documentals expandits
  • 28:15 Ciutat de Mèxic. Els taxistes, 2004
  • 29:50 Canal Gitano a Lleida, 2005
  • 32:36 La Barcelona inaccessible, 2006
  • 37:08 Reflexions finals
13/02/2014 38' 1''

Català

Antoni Abad va créixer en una família de creadors –la seva mare és poeta i el seu pare era escultor– i, després de llicenciar-se en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona, el 1979, inicia la seva carrera d’escultor.

Els grans blocs de materials «tous», com la goma escuma, aviat donen pas a estructures mòbils de caire industrial realitzades amb Mecalux. En tots dos casos, Abad aposta per una estètica minimalista que atorga una importància especial a la visualització del procés creatiu i al dinamisme d'unes formes que insinuen infinitat de combinacions possibles. Així doncs, aquestes peces acostumen a anar acompanyades de seqüències fotogràfiques que documenten les diverses fases del treball. D'aquí sorgeix, també, l'interès de l'artista pels sistemes de mesurament. Abad mesura obsessivament la realitat que l'envolta, en un intent desesperat d'aprehendre-la.

El 1993 viatja a Canadà per participar com a artista-resident en el projecte Nomad de The Banff Centre for the Arts, una experiència que marca un punt d'inflexió en la seva carrera. Abad hi arriba com a escultor i en torna com videoartista. A les Muntanyes Rocalloses hi descobreix el potencial creatiu del vídeo, de les projeccions en l'espai, però també dels ordinadors i d'Internet. «En tornar a Barcelona –declara l'artista– la meva maleta ja no contenia eines d'escultor, sinó cintes de vídeo i la meva primera adreça de correu electrònic».

Les seves videoprojeccions camaleòniques, de ressonàncies kafkianes, ens parlen de la fragilitat de l'ésser humà amb un to existencialista i alhora lúdic i sensual. Són peces com "Últimos deseos" (1995), la primera versió de "Sísif" (1995) o la seva trilogia de les rates: "Errata" (1996), "Ciències Naturals" (1997) i "Love Story" (1998). Aquestes videoinstal·lacions evolucionen cap al net.art, en un procés de desmaterialització que cristal·litza en la seva xarxa de colònies virtuals de mosques que parasiten la web: "Ego" (1999) i "Z" (1999-2003). Abad crea, a més, la primera peça de net.art que es ven a l'Estat espanyol, "1.000.000" (1999).

Arriba un moment, però, en què l'artista sent la necessitat de connectar tot aquest bagatge tecnològic amb una realitat social que traspassi les fronteres del que és purament artístic. És llavors quan comença a desenvolupar la seva sèrie de projectes comunitaris de publicació mòbil, destinats a donar veu a col·lectius sovint ignorats o discriminats pels mitjans de comunicació oficials.

La immediatesa i l'autonomia que possibilita la telefonia mòbil d'última generació representa una eina eficaç per retransmetre a la web, en primera persona, unes problemàtiques que prèviament es debaten en assemblees col·lectives. L'artista actua aquí com a impulsor o dinamitzador d'uns relats que ben aviat es comencen a articular lliurement en les veus dels seus protagonistes. Des de 2004 aquests projectes conviuen a megafone.net: "sitio*TAXI", Mèxic DF 2004; "canal *GITANO", Lleida 2005; "BARCELONA*accessible", Barcelona 2006; o "canal*MOTOBOY", São Paulo 2007.

Els seus projectes s'han presentat al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid (1997); el Museo de Arte Moderno de Buenos Aires (1999); el New Museum de Nova York (2001); l'Hamburger Banhof de Berlín (2002) o el MACBA (1996, 2003 i 2014).

Altres FONS ÀUDIO:
FONS AUDIO #23. Oriol Vilanova
FONS AUDIO #22. Xavier Ribas
FONS AUDIO #21. Eric Baudelaire
FONS AUDIO #20. Sandra Balsells
FONS AUDIO #19. Eulàlia Grau
FONS AUDIO #18. Erick Beltrán
FONS AUDIO #17. Judith Barry
 

Compartir
EspecialsFONS ÀUDIOCol·lecció MACBACreative CommonsBarcelonaAntoni AbadFONS ÀUDIO