Son[i]a #286 Peter Zinovieff
- 06:15 Treballar sol
- 08:43 Seqüenciar amb David Cockerel
- 12:09 La primera computadora personal
- 15:46 Treballar amb temps i cinta de paper
- 19:26 Tristram Cary i la producció del sintetitzador VCS3
- 21:52 Synthi
- 23:24 La sala d'escolta
- 25:43 “Partita for Unaccompanied Computer”, gener de 1968
- 30:19 Max Mathews i la música electrònica a l'Acadèmia
- 32:51 “No m'agraden els sintetitzadors”: el declivi d’EMS
- 35:00 Alan Sutcliffe i la Computer Arts Society
- 36:21 Corregir subrutines
- 38:30 Peter Grogono i l'estudi com a sistema musical
- 39:50 Brian, Delia i Peter: Unit Delta Plus
- 43:32 Cintes sobreescrites: el millor està per venir
- 44:31 “Chronometer”, amb Harrison Birtwistle
- 46:04 “Tristan”, amb Hans Werner Henze
- 47:37 Documentació d'estudi: un fòssil
Un cobert de jardí aïllat sobre el riu Tàmesi, el primer ordinador personal del món i la visió romàntica de crear una màquina de música emocional: aquest va ser l'escenari en el qual Peter Zinovieff, compositor, enginyer i geòleg, va fer els seus primers passos per a convertir-se en un llegendari pioner de la música electrònica durant els anys seixanta.
En aquella època, Zinovieff estava enfeina muntant un estudi a casa seva, a Londres, fent servir una computadora PDP-8 per tal de controlar equips de generació de so. Aquesta computadora tenia quatre kilobytes de memòria i no tenia disc dur. Quan més tard la va expandir a 32 kilobytes d'emmagatzematge, Zinovieff va pensar que mai no arribaria a omplir-la. Fins llavors, les computadores similars només s'utilitzaven en fàbriques, universitats i laboratoris, per la qual cosa no és d'estranyar que les composicions de Zinovieff d'aquesta època fossin experiments sonors radicals, i que el seu estudi fos tan difícil de fer servir. Més tard, aquella mateixa dècada, Zinovieff també va utilitzar ordinadors PDP-8 per a la primera actuació musical en viu d'un ordinador sense acompanyament.
La necessitat de sostenir econòmicament l'estudi va dur Zinovieff a llançar EMS amb dos socis: David Cockerel i Tristram Cary. EMS, una empresa dedicada a la fabricació de sintetitzadors portàtils, va produir el popular VCS 3, així com altres equips de música electrònica com el Synthi, el MUSYS i el Vocoder. A les acaballes dels seixanta, EMS era una de les quatre companyies que comercialitzaven sintetitzadors, juntament amb ARP, Buchla i Moog, però a la dècada de 1970 EMS va entrar en fallida i Zinovieff es va desfer del seu estudi.
Al llarg de la seva carrera, Zinovieff va col·laborar principalment amb Harrison Birtwistle i Hans Werner Henze, però el seu treball i estudi van estimular l'interès d'innombrables bandes, músics i compositors des de l'acadèmia fins a la fama pop, de Ringo Starr a Karlheinz Stockhausen. Juntament amb Delia Derbyshire i Brian Hodgson, Zinovieff també va dirigir Unit Delta Plus, un col·lectiu per a crear música electrònica comercial que no va acabar de funcionar. Després d'una pausa d'uns vint anys durant els 80 i 90, l'artista Russell Haswell li va encarregar una nova peça l’any 2011. Des de llavors, Zinovieff ha tornat a compondre i desafiar la música electrònica tal com la coneixem.
En aquest podcast, Zinovieff ens parla de com va muntar el primer ordinador personal del món, de l’època d’EMS i de l'equip humà que el va acompanyar, del listening room, l'acadèmia, Harrison Birtwistle i Hans Werner Henze, d’enginyeria i experimentació, de com no mantenir un arxiu de so, de geologia, d’Unit Delta Plus, de com engegar un sintetitzador amb un molí de vent i de com demanar-li a un ordinador que composi una bella cançó.
Cites musicals
01 Peter Zinovieff, “January tensions”, 1968 (4:45)
02 Peter Zinovieff, “Tarantella”, 1966 (3:46)
03 Peter Zinovieff and Alan Sutcliffe, “March probabilistic”, 1968 (4:19)
04 Peter Zinovieff “Lollipop for Papa”, 1968 (6:25)
05 Peter Zinovieff and Alan Sutcliffe, “ZASP”, 1968 (5:10)
06 Peter Zinovieff and Harrison Birtwistle, “Chronometer”, 1971 (24:16)
07 Peter Zinovieff and Hans Werner Henze, “Tristan (long section)”, 1973 (7:39)
08 Peter Zinovieff, “Now’s the time to say goodbye”, 1978 (4:11)