AVANT #9 Victor Nubla. Part I
A càrrec de Roc Jiménez de Cisneros
AVANT #9 repassa la trajectòria artística de Victor Nubla a través d'aquest monogràfic.
Quan Victor Nubla i Juan Crek van fundar Macromassa l'any 1976, van crear alguna cosa més que un simple duo. Per a molts, el grup barceloní representa la veritable pedra de toc de la independència musical espanyola; els primers fanzines, el primer disc autoproduït de l'Estat, i una actitud musical entre el destructiu i el surrealista, situen Macromassa en una cruïlla de referents –futurisme, punk, industrial, free jazz, Borges– que gairebé no havien permeat en el "desert" que era el panorama cultural espanyol de finals dels setanta. I malgrat la manca d'antecedents, de formació o de suport institucional, Crek i Nubla van aplanar el camí per a ells mateixos i per a generacions futures, mitjançant una personal immersió en el món de la improvisació lliure i l'experimentació sonora.
Però en realitat, parlar de Victor Nubla implica recordar molt més que Macromassa. La seva trajectòria, vasta i difícil de definir tant en solitari com en moltes altres formacions (Dedo, Aixònoéspànic, Leónidas, Massa Fosca, European Experimental Composers Orchestra, Secreto Metro i més), és un trencaclosques complex que a primer cop d'ull sembla tan impossible d'ordenar com la col·lecció de peces de puzle trobades pel carrer que Nubla cataloga amb rigor des de 1984.
La solució d'aquest puzle impossible que conformen la discografía (amb desenes de treballs publicats), la bibliografia (dins i fora de la seva propia editorial, Biblioteca para Misántropos) i les activitats paral·leles de Nubla (la seva crucial labor de gestió a Gràcia Territori Sonor, per exemple) des de mitjans dels setanta, passa per l'acceptació de l'actitud post-avantguardista (anti-avantguardista?) d'un agitador cultural nat que reivindica per damunt de tot el caràcter popular del seu treball.
Música experimental sorgida no de l'acadèmia sinó del carrer, i reinventada una i mil vegades al carrer, al barri, en el quotidià, en el surreal, en el menjar, en el casual, en la literatura, en les velles i noves xarxes globals, i en desenes d'instruments. Perquè un dels trets distintius més evidents de l'extensa carera musical de Nubla és sens dubte la radical evolució en l'elecció de les eines utilitzades per a cadascuna de les seves encarnacions artístiques.
Del clarinet a la veu, de la veu a la ràdio, de la ràdio al sámpler, del sámpler a l'ordinador, passant pels pedals d'efectes com alguna cosa més que un ornament: una progressió no-linial que relata de manera indirecta alguns dels canvis esdevinguts en la tecnologia musical de les últimes dècades, i que ha permès a aquest gracienc empedernit desenvolupar plenament la seva eterna recerca musical semi-atzarosa, al mateix temps que omplia el seu pentagrama imaginari d'idees, records, metodologies, metàfores i, sobre tot, sons que qüestionen les certituds formals.